lacatus style

Patriotes i idiotes

2011-11-08T18:34:00.000-08:00

D’un temps ençà vaig donant voltes a la qüestió de la independència de Kosovo. Record que al seu temps, com segurament li passà a molts independentistes, fou una notícia d’allò més grata. Les raons de tal satisfacció, però, no resisteixen el més superficial anàlisi.

La independència de Kosovo és poc més que la història d’una infàmia. Forjada a atemptats indiscriminats de l’UÇK i bombardejos de la OTAN, el procés que conduí a la plena sobirania fou unilateral i fet d’esquenes a una comunitat internacional plegada a les aspiracions de Washington. Quedava consagrat el perillós principi del “tant ets, tant vals” i per suposat, establia un precedent que Rússia, per exemple, no dubtà en aplicar al Caucas. El nou país – un important enclavament estratègic – era perfecte com a nou teatre d’operacions dels Estats Units als Balcans: uns llibertadors agraïts, una opinió pública entregada i un fidelitat ja demostrada pels consanguinis veïns albanesos. Algú sabria dir-me on és la major base militar nord-americana d’Europa?

A diferència dels criminals de guerra serbis, els dirigents albanesos de l’UÇK no han estat implacablement perseguits per tribunals internacionals; inclús se’ls ha premiat. Sinistres personatges com el primer ministre Hashim Thaçi o el general croat Agim Çeku (actual ministre de defensa i oficial a la Krajina, quan al 1995 150.000 serbis foren expulsats de les seves cases per l'exèrcit de Croàcia) en són la mostra més evident. El primer, per exemple, ha estat relacionat amb activitats tan sanes i encomiables com el tràfic d’heroïna o el tràfic d’òrgans de presoners de guerra.

Un dels objectius de l’UÇK era i (continua essent, ara per vies polítiques )l’eradicació de tot aquell qui no sigui albanès a territori kosovar: volen construir d’un país ètnicament homogeni. Gitanos, bosníacs i especialment serbis n’han estat víctimes. Amenaçats a les seves pròpies cases es veuen en l’alegre tessitura de viure tancats en ghettos (apartheid en deien, no?) o de marxar cap als camps de refugiats Sèrbia, on es calcula ja n’hi viuen 100.000 (a sumar-hi els de camps de països veïns). A l’alta probabilitat de ser assassinat o vexat qualsevol dia, s’hi sumen orgies col·lectives de violència i sang com el progrom de març de 2004. Dades de Nacions Unides parlen de 240.000 refugiats no albanesos d’ençà de 1999.

I tot això, sense parlar de la destrucció de símbols nacionals del poble serbi i patrimoni de la humanitat. Centenars de monestirs ortodoxos han estat fets malbé i destruïts davant dels nassos d’una KFOR impassible.

Quan començava a mirar més enllà d’anàlisis maniqueus, record haver llegit un article de Pau Llonch a La Directa on deia “els catalans que defenseu Kosovo, i els que defensaveu Bòsnia i Croàcia, no sou patriotes, sou idiotes. O voluntàriament de dretes”. Em va semblar poc més que un agosarat disbarat: ara ho subscric al cent per cent.

Breu guia per baixar al caos

2011-09-15T13:58:00.000-07:00

“Según se va acercando la frontera, aumenta mi convencimiento claro pero difícil de explicar, de que no solo marca límites espaciales, sino también temporales, de que al atreverme a hacer este viaje me estoy introduciendo en una realidad distinta e incomprensible, en la cual los criterios lógicos y éticos que hasta ahora eran válidos resultan por completo inservibles. No ajenos, opuestos o adversos, sino precisamente eso, inservibles. El sentido del tiempo se disipa, aunque parezca que fluye igual en todas partes. Desaparece la fe en la sólida coherencia de los acontecimientos, en la síntesis racional y en el genio del ser humano, que le ha permitido, como él mismo piensa, dominar la naturaleza”. (Una oración por la lluvia, Wojciech Jagielski).

Bombes, atemptats suïcides, assalts armats,… les notícies que ens arriben d’Afganistan no són gaire afalagadores. Aviat farà deu anys de combat contra els talibans; i més de trenta d’ençà que els mujahidins, entrenats i armats per Estats Units i els seus aliats, començaren a guerrejar contra els invasors soviètics. La recent efemèride dels atemptats contra les torres seria un bon moment per començar a fer-nos preguntes, ordenar fets i demanar responsabilitats. Per a qui li interessi aquí hi va una modesta (i gens exhaustiva) guia per intentar entrede-ho tot plegat:

- Guerras profanas. Afganistán, Estados Unidos y el terrorismo internacional (2002) de John K. Coleey: Tal vegada la millor obra que s’ha escrit sobre els anys de la jihad i la trama que s’ordí per armar-los i finançar-los. És difícil de trobar però val la pena.

- El nuevo imperio americano. La reconstrucción nacional en Bosnia, Kosovo i Afganistán (2003) de Michael Ignatieff: Un breu i lúcid assaig on posa en perspectiva el paper dels Estats Units com a gendarme mundial (un imperi sense consciència de ser-ho) i les dificultats i contradiccions que reverteix un procés de construcció nacional. Una mica obsolet, encara que aporta claus interessants per llegir el temps present.

- Una oración por la lluvia. Historias de Afganistán (2008) de Wojciech Jagielski: En la línia de les obres del seu compatriota Ryszard Kapuscinski. És més interessant des del punt de vista literari que no per l’històric. Recull les impressions , reflexions i entrevistes del periodista al país.

- La tumba del león. Partes de guerra desde Afganistán (2003) de Jon Lee Anderson: Un recull de cròniques i reportatges de la invasió nord-americana que resseguí els atemptats de les torres bessones.

- ¿Quién mató a Daniel Pearl? Odio y terror en Oriente Medio (2003) de Henri-Bernard Levy: Daniel Pearl fou un periodista nord-americà d’origen jueu assassinat per una cèl·lula jihadista a Pakistan. És un llibre força interessant malgrat l’autor (no necessita presentació, basta una ullada als seus articles dels diumenge a El País). Escrit en forma de reportatge, hi demostra les evidents connexions entre talibans, Al-Qaeda i els serveis secrets del Pakistan.

- Jihad (2002); Els talibans (2002); i Descens al caos (2009) del periodista pakistanès Ahmed Rashid. Si algú vol aprendre alguna cosa sobre Àsia Central, Afganistan i els talibans simplement ha de llegir algun dels seus llibres.

- Afganistán, un conflicto interminable (2010) de Fabián Sánchez León: El seu principal interès és que ha estat escrit per un alt comandament de la OTAN en aquesta missió. És un llibre senzill i de fàcil lectura, amb l’única pega que, lògicament, presenta sols la visió oficial.

- La yihad. Expansión y declive del islamismo de Gilles Kepel (2002): Un clàssic sense pal·liatius. Es tracta d’una síntesi de la història dels moviments islamistes – d’Afganistan a Bòsnia passant per Iran o Algèria – d’ençà de la seva aparició.

- Soldado de la CIA (2002) de Robert Bauer: Escrit pel mític ex-agent secret, a qui George Clooney interpreta a Syriana. Tampoc és un llibre sobre l’Afganistan (de fet no en parla ni hi posa un peu) tot i que si parla de l’onze de setembre i sobretot, dels canvis que sobrevingueren a l’Agència després de la caiguda del mur. És molt entretingut, com una novel·la d’aventures.

Perseguint la mà de Déu

2011-09-03T15:02:00.000-07:00

Després d'haver llegit l'autobiografia de Maradona - Yo soy el diego - de marcat caràcter propagandístic i autojustificador, vaig voler contraposar-la a una biografia no oficial. És així, com fa poc més d'una setmana arribava a les meves mans l'obra del britànic Jimmy Burns, ex-corresponal de la BBC a l'Argentina i gran aficionat del futbol.

L'obra de Burns, des del mateix moment en que entrà en circulació a mitjans de la passada dècada, feu entrar Maradona - i el seu famossím entorn clànic - en un estat d'irascibilitat que el portà a intentar demandar a totes aquelles persones que havien col.laborat amb el llibre. Quan l'anà a presentar a l'Argentina, hagué de patir una intenssísima campanya de desprestigi i persecució per parts dels mitjans de comunicació i les barras bravas. Fins i tot, segons afirma, més gran que quan fou corresponsal a Buenos Aires durant la guerra de les Malvines - o Falklands com els hi diuen a la metropoli.

Lluny de caure en la lloança habitual sobre Maradona, Burns analitza la seva figura des d'un punt de vist molt crític i posa en evidència les seves contradiccions més flagrants.

Al llarg de la seva vida, Diego Armando Maradona ha esdevingut una de les icones més rentables per a innumerables marques, així com també, tràgicament, ho fou per la dictadura argentina i pels padrins de la màfia napolitana. També per a la seva família i el clan dels Maradona, un dels motius que el portarà a un enfrontament directe amb la directiva del Barça. Aquesta tesi, serà la que desenvoluparà l'autor.

És així, com es van desvelant les relacions amb diferents manàgers com Jorge Czyterspiller - a qui acabarà despatxant quan es trobi en la bancarrota - o mafiosos com Coppola, agent conectat amb les altes esferes de la política argentina. Durant la seva estada a Nàpols, serà famosa la seva relació amb els capos d'una opulent i desvergonyida màfia.

Personalment, a mi m'han cridat moltíssim, fet pel que ho vull recalcar, les relacions amb els diferents règims i personatges de la política argentina. Durant la dictadura dels generals, amb Maradona essent encara Dieguito, la seva figura, com a líder de la selecció campiona del mundial juvenil de Japó al 1979, serà utilitzada en benefici propi de la dictadura. El presentaran com la llavor del futur que germina amb el seu règim. Això farà que mentre duri el règim dictatorial, s'impedeixi la seva venda a un club europeu.

Ja adult, en els anys de la seva decrèpita retirada futbolistíca, serà ferm defensor i amic de Carlos Menem. De fet, avui encara dura. En els moments més feliços del duet, la relació arribarà a anar més enllà i Maradona, és anomenat ambaixador honorífic de l'Argentina.

Tal dia com avui, quan ja fa 21 anys de la famosa Mano de dios, futbolistícament parlant, el Diego és una ombra del que va arribar a ser. Els excessos continuats i els anys, evidentment pesen. Malgrat tot, a nivell carismàtic i personal, continua essent el mateix de sempre; una mescla entre un egoísme i un carisme irreverent desmesurat, capaç de despertar l'odi i l'amor més intransigent. Talment com les divinitats...

Una lliçó de lucidesa

2011-07-18T03:36:00.000-07:00

Crec que no mentesc si dic que poca gent seria capaç de negar que el londinenc Tony Judt (1948- 2010) és un dels millors historiadors d’aquests darrers anys. Entremig de tanta pseudohistòria i d’envitricollades bajanades post – modernes com el gir lingüístic, Judt és capaç de dignificar la professió d’historiador. No consider que exageri, la seva producció bibliogràfica parla per si sola (Postwar: A History of Europe since 1945 publicat el 2005 o Reappraisals: Reflections on the Forgotten Twentieth Century de 2008), encara que El refugi de la memòria bastaria per si sol.

En certa manera estariem parlant d’un llegat pòstum que tant pot ser llegit com a corol·lari que com introducció a l’obra de Judt. A camí entre la biografia i tal vegada l’assaig, el llibre reuneix un seguit de textos que es publicaren en la seva majoria a la prestigiosa The New York Review of Books. En ells l’autor construeix, a partir de les seves memòries personals, retalls del que ha estat la història col·lectiva d’aquests darrers anys. Ho fa amb nostàlgia, originalitat i sobretot amb desimboltura, sense rues a la llengua. Les circumstàncies hi acompanyaven: tots ells foren escrits – al igual que passà amb l’assaig El món no se’n surt, de recent publicació en català a la mateixa editorial – quan l’autor patia una rara i greu malaltia degenerativa que, progressivament i sense remei, l’anava privant de mobilitat física i capacitat de parla. Això, emperò, no fou obstacle per que conservés els seus records i sobretot, la seva lucidesa. La memòria, com és expliquen a la contraportada, va esdevenir el refugi en què buscava recer i confort.

Si amb una paraula haguessim de definir Judt, pens que seria austeritat: era fill de la postguerra europea i producte (excels, això si) genuí de l’estat del benestar. Sense aquestes dues premisses, que indefectiblement forniren un seu bagatge intel·lectual d’aferrissada vinculació a la socialdemocràcia – la de bon de veres, sense terceres vies ni subterfugis - no se’l pot entendre. Nascut d’una família de classe mitjana baixa d’immigrants jueus de l’est, mai hagués estat qui ha estat. Gràcies als programes socials endegats a Gran Bretanya (que té el bessó en el conegut Pla Beveridge) i bona part d’Europa, els joves de la generació de postguerra pogueren accedir a uns estudis superiors als que els seus pares i mares no pogueren accedir. S’obrien noves perspectives i oportunitats per aquesta joventut, a la vegada, però, que també es produïa una trencament generacional (com afirma, entre d’altres Eric Hobsbawm) que acabà generant revoltes com la del seixanta-vuit. D’això, precisament, és del que parlen alguns aquests escrits: de l’ideal de comunitat – contraposat eternament a les voluntats de patrimonialització del poder públic – i d’equitat, al valor de la meritocràcia, que possibilitaren al propi Judt a assistir a les millors universitats i centres d’investigació més importants d’Europa; també del desencant polític d’una generació pretesament revolucionària, imbuïda d’un ideal d’avantguarda de la redempció col·lectiva, que tant bé ha radiografiat el britànic. No en va, ell mateix, experimentà en la pròpia pell el fanatisme dels dogmes al kibbutz al qui acudí a treballar de jove.

A dia d’avui llegir Judt – inclús pels que podem no estar d’acord amb el que diu – és necessari. Front als valors de la societat líquida, al triomf de immediatesa i la irreflexió, els seus llibres obren una porta a la reflexió serena i profunda. En temps de desgavell, on el debat públic sembla pres per radicals de tot pelatge – especialment per neoliberals, hereus de l’escola austríaca i dels malèfics Chicago Boys, qui aprofitaren per assajar les seves idees enmig de l’orgia repressiva de Pinochet –els intel·lectuals com Judt són més necessaris que mai: són l’encarnació d’una centralitat que mai hauríem d’haver perdut i que tots, independentment d’on ens situem a l’arc ideològic, faríem bé d’escoltar. I és que, tal vegada, enlloc de centrar-nos tant en pamflets com el d’Stéphane Hessel, seria més profitós per tothom posar les nostres mires en coses més adients: en els llibres de Tony Judt, per exemple.

Les tres vides de Francisco de Miranda (1750 - 1816)

2011-07-14T11:41:00.000-07:00

No hi ha dubte de que Francisco de Miranda – conegut a Veneçuela com el Precursor - fou una de les personalitats polítiques més excepcionals al tombant entre els segles XVIII i XIX: viatjà arreu d’Amèrica, Àsia i Europa; participà activament als tres fets més significatius de la seva època – la independència dels Estats Units, la Revolució Francesa i l’emancipació d’Hispanoamèrica; i s’enfundà la casaca de tres exèrcits diferents: l’espanyol, el francès i el rus. Durant anys figura menystinguda i condemnada a l’oblit, ha tornat a adquirir protagonisme amb l’adveniment d’Hugo Chávez. Amb la seva voluntat de connectar la república bolivariana amb els pares fundadors de la pàtria, sempre a través d’una lectura triomfalista, la figura de Miranda ha passat a formar part del que Thomas Carlyle anomena l’herorarquia nacional^¹.

Podem parlar de tres Mirandas diferents al llarg de la seva vida: un com a oficial al servei de la corona espanyola; un altre com a viatger perseguit arreu d’Europa; i una altre com a líder independentista americà. Com són possibles aquests canvis? Com pot passar un prometedor oficial de l’exèrcit espanyol a ser considerat un “traïdor [...] de perfidos designios [...] fascineroso [...] revolucionario [...] y celebre (sic) por sus acciones contra el rey y contra la patria”^² en qüestió d’anys?^³.

L’oficial de la Corona

Francisco de Miranda nasqué a Caracas el 28 de març de 1750, fill de Sebastián de Miranda Ravelo, natural de les Illes Canàries, casat amb la criolla Francisca Antoni Rodríguez de Espinosa, de pare portuguès i mare canària. La seva era una família acomodada, malgrat no pertanyia a l’alta societat veneçolana. El marc social de la província venia marcat per una doble estratificació: l’econòmica i la racial. Al capdamunt de la piràmide s’hi situava una exigua minoria coneguda com a mantuanos^⁴, que controlaven el poder econòmic i copaven les institucions locals no reservades a peninsulars. La cartera i la pell eren una taxativa frontera, amb poc espai per la mobilitat social. Els mantuanos – entre els quals s’hi comptava la família Bolivar – tenien una marcada consciència de classe, despreciant els qui no fossin part del seu exclussiu grup. Entre les seves víctimes s’hi comptà la família del propi Miranda, un blanco de orilla^⁵. Quan el seu pare – comerciant de teles de Castella – fou anomenat, el 1769, Capità de les milícies reials de Caracas pel Cabildo, tant ell com el seu valedor foren víctimes d’una campanya de pressions per part dels mantuanos: Sebastián de Miranda era considerat indigne i de baixa condició per ocupar tal càrrec^⁶. La pugna per mantenir el càrrec – incompatible per llei amb el seu ofici de comerciant – durà la família a la ruïna, un extrem que tendrà conseqüències directes sobre la vida del jove Francisco.

La nova situació econòmica de la família, mancada de possibles, obligà Francisco a deixar els seus estudis d’art per embarcar-se en destí cap a la metròpoli. En data del 25 de gener de 1771 s’embarcava de cap a Cadis al port de la Guayra, tal i com consigna ell mateix al seu dietari^⁷. Un cop arribat passaria dos anys viatjant arreu de la península, portant una vida dissoluta que obligà al seu pare, exasperat per la manca de perspectiva de futur alguna pel seu primogènit, a comprar-li una patent de Capità d’Infanteria al Regiment de la Princesa a canvi d’un gens menyspreables 25.000 reials. A partir d’aquí esdevindrien successos claus en la vida de Miranda: començà a adquirir experiència de combat i més important encara, entrarien a la seva vida lectures i persones claus. Miranda sempre fou un bibliòfil declarat i un àvid lector, el que el portaria a entrar en contacte amb llibres i persones que li acabarien suposant problemes amb la inquisició. Després de participar al setge de Melilla, fa amistat amb el tinent coronel del seu regiment Manuel Villalta: aquest l’introduí al seu grup de tertúlia literària, descobrint-li autors com els sacríleg Voltaire. A la vegada que se li obria un nou món, però, li sobrevenien els problemes: la seva amistat amb Villalta el portà a enemistar-se amb el poderós General O’Reilly, mentre que les seves lectures feren que un capellà comencés un procés d’incoació davant el Sant Ofici Gadità (2 de desembre de 1776), una cosa que el perseguirà molts d’anys.

Del Nord d’Àfrica passaria a Madrid, on conegué el qui amb els anys seria el seu major protector: el crioll cubà Juan Manuel de Cagigal, en aquells moments al capdavant del Regiment de la Princesa. Amb l’omnipotent ombra de O’Reilly planant sobre el seu cap, previ pas per la presó acusat de malversar fons el setembre de 1779, se li plantejà una amarga disjuntiva: presó perpètua o partir a la guerra, recentment declarada, cap a Gran Bretanya. Destinat a Cuba es retrobà de nou amb el seu amic Cagigal, flamant governador de l’Havana. Miranda en seria el seu secretari. D’aquesta etapa de la seva vida, que s’allargà fins el 1783, ve la seva participació a la guerra d’independència dels Estats Units: com a soldat de la corona participà a la batalla de Pensacola (Florida) el 1781. El seu poliglotisme – arribà a parlar set idiomes – el dugueren a ser anomenat responsable d’algunes negociacions amb els britànics, com la que el conduí a Jamaica a negociar amb el capità general John Dalling i el vicealmirall sir Peter Parker. Aquí com diu Rafael Olaechea, començaren els problemes de Miranda: a la citada incoació iniciada a Cadis, represa amb força pel bisbe de l’Havana D. Santiago José de Echevarría el 1782, s’hi sumaria una acusació de contraban i simpatia cap als anglesos. La causa serien una sèrie de souvenirs (esclaus i mercaderies diverses) que es feu portar de Jamaica; l’acusació de traïdoria vingué per la bona sintonia amb el General Campbell, a qui ensenyà l’illa de Cuba quan aquest s’hi desplaça per seguir les negociacions. Les coses, doncs, venien molt maldades per Miranda. De nou es guanyava l’enemistat dels poderosos, especialment la del Ministre d’Índies Gálvez qui intentà fer-lo empresonar diverses vegades, cosa que fou impedida pel nebot del mateix ministre – tinent general a càrrec de Cuba – i pel seu amic Cagigal. Empès per aquesta doble persecució decideix emprendre el camí de l’exili el juny de 1783.

El viatger i el conspirador revolucionari

El seu primer destí foren els recent constituïts Estats Units d’Amèrica. Hi restaria tan sols sis mesos, el que no fou impediment per conèixer el bo i millor de la política nord-americana: hi conegué George Washington, John Adams o Thomas Jefferson. Seria un abans i un després en la seva vida tal i com posen de manifest autors com Manuel Lucena Giraldo^⁸ o Rafael Olaechea, qui molt gràficament diu que “con el corazón sangrando sangre” es decidirà a revoltar-se contra la corona espanyola^⁹.

Delatat com a desertor de la corona espanyola, es veu obligat a partir cap a Londres, ciutat on amb els anys hi acabaria fixant la seva residència. Hi arriba el febrer de 1785 en companyia de John Adams, anomenat ambaixador nord-americà a la cort britànica. Gràcies a les cartes de recomanació dels seus contactes nord-americans, Miranda podrà accedir als cercles més elitistes de la capital britànica. Això, emperò, no era el que li interessava en aquells moments: volia viatjar arreu d’Europa compensant així la seva manca de formació acadèmica^¹⁰. Emprendria un llarg viatge de quatre anys que el portaria a visitar les principals ciutats europees. Faria estades a Leipzig, Praga, Viena, Istanbul, Moscou o Estocolm entre d’altres. Patiria la persecució constant dels espanyols, eludint-la constantment gràcies al seu tracte personal i capacitat de relacionar-se. Aconseguirà entrar als cercles socials més exclusius d’Europa, essent especialment rellevant el cas de Rússia. Després d’haver conegut la tsarina Catalina la Gran – de qui, segurament apòcrifament, es diu que en fou l’amant – el 13 d’abril de 1787 el posà sota la seva protecció: li concedí llicència per vestir l’uniforme de coronel de l’exèrcit rus, cartes de recomanació i un passaport rus a nom de Mr. De Méroff. Això li permetria seguir el seu viatge sense problemes fins que es cansà i decidí retornar a Londres a finals de 1789.

Aquí comença la seva vida de conspirador i com tot conspirador que es preui necessitava doblers i suport polític. Miranda no tenia ni una cosa ni l’altre. Els seus plans es vendrien al millor postor i els passos i simpaties d’aquests anys estarien marcades per aquest propòsit. Aquesta política suposava apostar fort i en la majoria dels casos, perdre. En funció dels interessos d’un i altre país envers Espanya, les potències jugarien la carta Miranda: quan les relacions eren hostils, es mostraven sol·lícits amb el veneçolà; si, en canvi, eren bones, l’ignoraven per complet^¹¹. A l’aguait d’una previsible guerra britànica amb Espanya conspirarà primerament amb els britànics. Inclús elaborarà un pla d’atac i govern d’una futura Amèrica Lliure coneguda com la Proposta de Hollwood; cansat d’esperar, incapaç d’entendre els vaivens de la política internacional del premier Pitt, l’agost de 1791 trenca relacions amb el primer Ministre. El nou destí de les seves propostes serà la nounada França revolucionària. Hi restarà de març de 1792 al gener de 1798, alternant períodes de col·laboració amb el girondins amb llargues estades a la presó durant períodes posteriors. La seva projecció pública arribà a ser important, ocupant el càrrec de Tinent General i supeditant sempre la seva col·laboració a una ajuda francesa per emancipar Amèrica, tal i com demostra el manifest que presentà al girondí Armand Gensonné. La seva estrella començà a decaure amb la derrota de Masstricht de 1793, de la qual en fou, en qualitat d’estranger, el boc expiatori. Començava una decadència que culminaria amb la seva expulsió del país.

De nou es llançaria als braços britànics, l’enemiga per antonomàsia de la corona espanyola. Londres esdevingué aquests anys un important pol d’atracció per a tots els revolucionaris americans. Tots ells hi acudien atrets pel carisma de la figura de Miranda. Noms que després brillarien amb força, com el del xilè Bernardo O’Higgins, foren alguns dels joves que visitaren Miranda. El veneçolà ja era una referència indiscutible per a qualsevol independentista, com posa de manifest la seva correspondència amb Manuel Gual, principal inspirador juntament amb José Maria España de la primera intentona independentista veneçolana de 1797^¹². Incansable, el veneçolà seguí impulsant iniciatives dirigides a la consecució de la seva idea, a la vegada que també, a la seva projecció personal. La mostra més clara n’és la seva traducció al castellà (1801) de la coneguda Lettre aux espagnols américains (1787 – 1791) del jesuïta Juan Pablo Vizcardo y Guzmán, considerat el primer document en favor de la independència americana.

Després d’un desencontre amb Pitt, els 1802 tornaria a dirigir les seves mires cap a França. Tornaria a fracassar i de nou, com sempre, retorna a Gran Bretanya. Són anys propicis on el pla militar^¹³, elaborat el 1798, en una convenció de Diputats Americans, a la fi pren cos gràcies a les hostilitats entre Gran Bretanya i el bàndol hispanofrancès. Certament es tractava d’un pla d’una ingenuïtat pròpia d’algú que desconeixia per complet la realitat americana. El pla reformat que portaria endavant el 1806 de manera unilateral, cansat d’esperar als britànics i davant la indiferència nord-americana, constava de dues parts: una primera de caire polític, on explicava com s’organitzaria la futura república americana; i una segona on llistava els recursos materials i humans que necessitava per dur endavant l’expedició. La premissa essencial, però, era que la població es sumaria a la causa dels llibertadors que desembarcarien a Coro, preveient iniciar una desfilada triomfal que els duria a alliberar tota Amèrica: més que llibertadors, però, la població els percebria com a invasors. No era per menys, doncs l’expedició tenia com a cap més visible un americà que havia viscut més anys a l’estranger que no a Veneçuela, comandant d’una flota composta en la seva majoria per mercenaris anglosaxons. No cal dir-ho que fou un fracàs total: una bona mostra, exigua però il·lustrativa, és que un dels participants era família directa de l’ex-president nord-americà John Adams i quan aquest sap del seu aventurisme, en renegà a perpetuïtat^¹⁴. Lluny de mites fundacionals, l’únic destacable és que s’hissà per primer cop la bandera tricolor veneçolana, una ensenya de clares reminiscències revolucionàries franceses.

Malgrat el fracàs, el General no es donà per vençut, retornà a Londres i com advertien les autoritats espanyoles en un informe de 1809: “Despues de la derrota, Miranda se retiró nuevamente a Londres hasta que en el mes de Julio ultimo aprovechandose de la circunstancia apurada de la España con motivo de la perfida invasión parece haber buelto a renovar sus proyectos baxo otro y cubriendolos con otros pretextos.”^¹⁵

L’home d’Estat

La invasió de França generà un terrabastall polític a les colònies americanes. El buit de poder serà aprofitat pels sectors sobiranistes per endegar processos tendents a aconseguir major poder i sobirania pels criolls. Les ànsies de major poder d’aquests sectors es materialitzarien en la creació de Juntes de Govern locals. Quin és el paper de Miranda en tot això? Al principi roman a la seva casa de Londres, convertida ara més que mai, en pol d’atracció revolucionari. Segueix amb la seva tasca diplomàtica presentant noves iniciatives: escriu a britànics i al seus contactes al Virregnat del Rio de la Plata, al qui intenta convèncer dels beneficis de l’ajuda britànica (missió gairebé impossible, doncs el Rio de la Plata fou víctima d’atacs britànics el 1806 i 1807). L’afer Miranda esdevé assumpte de vital importància. En la nova conjuntura propiciada per la invasió francesa de la península ibèrica, la corona britànica es converteix en aliada de la regència espanyola. El fet que un declarat enemic d’Espanya gaudís de la protecció de Londres – Miranda n’era assalariat – fou motiu de contínues disputes diplomàtiques^¹⁶.

Inicialment la Junta de Caracas no és independentista: el seu objectiu principal és servar la sobirania de Ferran VII, erigint-se com a representant de la seva sobirania. No reconeixien l’autoritat de la Regència de Cadis, que es mostra inflexible davant les reclamacions de les diferents juntes. Tal postura durà a la Junta a enviar una delegació – formada pel batlle Luis López Méndez i dos joves, que a la llarga jugarien un important paper, anomenat Andrés Bello i Simón Bolivar – per dialogar amb els britànics. A nivell diplomàtic no aconsegueixen les seus objectius, els britànics no s’arriscarien a perdre un aliat per mor d’aventurismes romàntics, malgrat els utilitzaren per pressionar la Regència a fi que decretés llibertat comercial amb Amèrica pels seus aliats. A nivell polític, però, si és un viatge importantíssim: coneixen Miranda i aquest, amb les notícies que li porten, decideix tornar a Veneçuela. Hi arriba, aclamat al port de La Guaira, el 10 de desembre de 1810^¹⁷. Farà part de la vida política de la colònia aconseguint un acte de diputat per la província de Barcelona el 20 de juny de 1811. Havia aconseguit la seva base de poder a través de la coneguda Sociedad Patriótica Agraria, un dels nombrosos clubs de debat molts comuns al país. Al voltant seu s’hi reuniren els joves criolls radicalitzats com Simón Bolivar. A través d’aquest club s’hi vehicularen les pressions independentistes que es materialitzaren en el naixament de la Primera República el 5 de juliol de 1811.

La vida de la República fou efímera. A la declaració d’independència hi sobrevé un cruenta i llarga guerra civil que tendria un marcat component social. Durant els primers mesos Miranda és apartat de la primera línia política, però davant les dificultats de la guerra és anomenat dictador “a la romana”: el Congrés li atorga plens poders temporals per dirigir la guerra i la República degut al seu carisma i experiència militar. És una mesura infructuosa, doncs Miranda, en un principi victoriosos, es veurà derrotat baix el pes de les armes reialistes després de la capitulació de San Mateo (26 de juliol de 1812). El General arribà a un acord amb el seu rival Monteverde, qui li garantí que respectarien la vida i propietat dels seus independentistes. La mesura seria mal vista pels seus companys més radicals, entre els quals s’hi comptava Simón Bolivar. Ho consideraven poc més que una traïció, pel que fou detingut i tancat a la presó de San Carlos. Quan el seu carceller es passà al bàndol reialista, després de més de tres dècades de persecució, fou capturat per la Regència. Preuat reu passarà els seus anys de presó en presó, morint finalment a Cadis el 14 de juliol de 1816. Un bon epitafi polític podria ser que Miranda fou un avançat a la seva època i un intel·lectual de talla, combinant l’audàcia d’un revolucionari, les virtuts d’un gran diplomàtic i sobretot, la ingenuïtat política del qui desconeix les realitats concretes.

1LANGUE, Fréderique (2009): “La independencia de Venezuela, una historia mitificada y un paradigma heróico” a Anuario de Estudios Americanos, 66, 2, juliol – desembre. Sevilla. Pàg. 245 - 276

2ARCHIVO GENERAL DE INDIAS. Secció Estat, 63, n. 31 (1)

3És un procés que explica minuciosament OLAECHEA, Rafael (1987): “Francisco de Miranda y la Inquisición Española: el santo oficio instrumento de la política de Estado” a C.I.H BROCAR. N. 13

4No hi ha acord entre historiadors alhora d’oferir xifres de la població. Una relació orientativa és la que ens ofereix el britànic John Lynch, malgrat ofereix dades contradictòries en relació a les seves mateixes obres. Al seu estudi més recent, la biografia de Simón Bolivar, afirma que els blancs constituïen el 25 % (204.000 individus) dels 800.000 habitants de la colònia. Dintre dels blancs, els mantuanos eren tan sols 4.048 a finals del segle XVIII. LYNCH, John (2010): Simón Bolivar. Editorial Crítica. Biblioteca de Bolsillo. Barcelona. Pàg. 13; LYNCH, John (1985): Las revoluciones hispanoamericanas 1808 – 1826. Editorial Ariel. Barcelona.

5Els blancos de orilla eren els blancs que ocupaven l’escalafó social més baix d’aquesta ètnia. El conformaven els artesans, comerciants i assalariats.

6LUCENA GIRALDO, Manuel (2011): Francisco de Miranda: La aventura de la política. ED.AF. Madrid. Pàg. 31

7DE MIRANDA, Francisco (2008): Diarios. Una selección 1771 – 1800. Biblioteca Básica de Autores Venezolanos. República Bolivariana de Venezuela. Pàg. 25

8Op. Cit. Núm. 6

9Op. Cit. Núm. 3

10Viatjar arreu d’Europa ho tenia planificat de fa anys. Explicaria que “con este propio designio he cultivado de antemano con esmero los principales idiomas de la Europa que fueron la profesión que desde mis tiernos años me colocó la suerte y mi nacimiento”. BASTIN, Georges L. (2006): “Francisco de Miranda “precursor” de traducciones” a Boletín de la Academia Nacional de Historia de Venezuela. N. 354. Pàgs. 167 - 197

11En línies generals és el mateix que pensen les autoritats de la corona española: donde en todas las épocas en que la Gran Bretaña ha entrado en guerra con España no ha dexado (sic) de molestar al Ministerio Inglés con planes y proyectos pª sublevar la America Española y especialmente la teirra firme y Provincia de Caracas donde ha enviado frequentemente escritos sediciosos”. AGI. Secció Estat, 71, N. 9 (1)

12Una mosta d’aquesta correspondència es pot veure a LÓPEZ CASTRO, Fulgencio (1955): Juan Bautista Picornell y la Conspiración de Gual y España: narración documentada de la pre-revolución de independencia venezolana. Editorial Nueva Cádiz. Caracas – Madrid. Pàg. 301 - 308

13El “proyecto de 1798” preveía l’acció conjunta d’independentistes britànics i nord-amercians per constituir un exèrcit equipat amb 27 vaixells i 15.000 soldats (8.000 d’infanteria, 2.000 de cavalleria i 5.000 nord-americans). Atacarien Panamà i la costa del Carib. Una vegada presa la ciutat de Cartagena, s’iniciaria un moviment de pinça des de Veneçuela i Xile per pressionar el virregnat del Perú. En paral·lel, vaixells britànics es col·locarien a les costes peruanes i mexicanes. Aquest pla, rebut de manera gens entusiasta als Estats Units, alertà de manera les autoritats colonials espanyoles tal i com desmostra un informe del Comandant General de les províncies internes de Nova Espanya de l’1 d’agost de 1797. AGI. Secció Estat, 37. n. 21 (1)

14MÉNDEZ SALCEDO, Ildefonso (2006): “La expedición de Miranda a Venezuela vista por seis voluntarios norteamericanos” a Tierra Firme. N. 96, any 24 – Vol. XXIV. Caracas 543 - 569

15AGI. Secció Estat, 71, n. 9

16Es pot veure tot aquest procés a l’anomenat Expediente Francisco de Miranda: AGI. Secció Estat, 63, n. 31

17El Capità General de Veneçuela comunicava atònit als seus superiors que “un hombre que ha sido proscrito por nuestro Gobierno” fos aclamat per la població. AGI. Secció Estat 69, 32 (1)

La divina tragèdia

2011-05-20T06:52:00.000-07:00

Diu la biogeografía que els factors climàtics i terrestres condicionen el caràcter de les col·lectivitats. En el cas dels afganesos és plenament acertat; al igual que la seva terra, àrida i rocosa invariablement, el seu caràcter, diuen, és esquerp i la seva aversió cap a l’estranger – cosa lògica per altre banda – els hi és connatural. Tanta guerra els ha tornat cínics, diu el grandíssim periodista Jon Lee Anderson en una de les seves cròniques. Raó no li falta, les tribus de l’Afganistan, molt abans de ser afganeses, guerrejaven des de temps gairebé immemorials. Ja al segle XIX resistiren l’envestida colonial britànica en dues successives guerres (1839-1842 i 1878-1881) i les temptacions russes. La resistència fou tenaç i sanguinària, obligant al britànics a retirar-se i a exposar-se a un dels episodis més vergonyants del període victorià, quan el gener de 1842 foren assassinats setze mil soldats indis i britànics, juntament amb les seves famílies, al seu pas pel congost de Sarobi a mans d’una tribu afganesa.

Resseguir la història afganesa és gairebé tan tortuós com intentar entendre el seu mosaic d’ètnies i tribus. Igualment ho és comprendre la duríssima guerra que es lliura al país, per molt que els nostres governants, amb la boca petita, diguin que s’hi és amb missió humanitària. Els mitjans de comunicació tampoc ens ajuden gaire a encaixar les peces d’aquest trencaclosques, repartit amb peces dispars a Afganistan, Pakistan inclús amb efectes col·laterals realment nocius a l’Àsia Central. Tant sort de l’existència de periodistes i analistes com Ahmed Rashid. No erraré gens si dic que és l’home amb un coneixement més vast dels conflictes que han assolat l’Afganistan i de la política al Pakistan de les darreres dècades; de fet, ja ho demostrà al seu inestimable llibre Els Talibans. A més a més, és honest i no amaga complicitats ni relacions personals amb alguns dels actors principals dels esdeveniments que relata; i com a bon periodista, quan s’escau, no es guarda de criticar-los. I encara més, no li basta amb analitzar: s’atreveix a formular propostes.

La invasió soviètica d’Afganistan (1979-1989) fou epicentre d’un sisme que avui encara repica. S’aturà de facto la política de distensió en el sistema bipolar de la guerra freda, convertint el país en un veritable camp de batalla entre americans i soviètics. Sense intervenir directament, el govern de Ronald Reagan subministrà armament i enormes sumes de diners als mujahidins que combatien el comunisme a les estepes i muntanyes. El seu testaferro fou Mohammad Zia ul-Haq, cruel dictador militar que governà el Pakistan entre el 1977 i el 1988, qui vehiculà les ajudes a través dels serveis secrets del país (ISI). El reg de divises únicament fou pels islamistes, els únics patriotes a ulls del govern. Milers de joves d’arreu del món musulmà sentiren la crida a la lluita contra el kafir invasor, generosament finançada per Washington i els wahabbites.

Afganistan ajudà a posar punt i final a la URSS. Les independències a l’Àsia Central suposaren, en la majoria de casos, que la vella burocràcia seguís al poder A Washington, els neocons republicans, amb Francis Fukuyama al capdavant, albirare la fi de la història. Aquesta nimietat, emperò, no fou obstacle per seguir finançant els militars pakistanesos. De la reconstrucció del devastat Afganistan, tal vegada en parlarien més endavant...

A la Gihad hi seguí la guerra civil. El país fou literalment destruït. Els joves sense ofici ni benefici, veterans educats en madrasses, es comptaven per milers. S’autoanomenaren talibs, escollint un enigmàtic personatge i desarrapat personatge, el Mul·là Omar, com a cap del moviment. Decidiren passar a l’acció el 1994, prometent acabar amb el domini dels senyors de la guerra, el que indubtablement congratulà enormement la població del país. El 1996 Kabul ja era a les seves mans. L’execució pública del doctor Najibullah, antic president comunista entre 1987 i 1992, fou la màxima expressió de la nova inflexibilitat que, a partir d’ara, imperaria.

Lluny de la severa mirada de Washington, el país anà defallint poc a poc mans de les tropes talibans, exceptuant una petita regió al Nord on hi resistien les tropes de l’Aliança del Nord, comandades pel llegendari Ahmed Shah Massoud fins a la seva mort el 2001 pocs dies abans de l’11-S. Lògicament les potències mundials i regionals s’afanyaren a estendre la seva influència en un i altre bàndol: Rússia, Iran i la India apostaren per l’aliança multiètnica; el Pakistan apostà, també com a contrapunt a la India, pels seus germans paixtus de l’Afganistan. La seva estratègia de totes maneres, era de llarg abast. L’influent exèrcit del Pakistan – tots els països tenen un exèrcit, però a Pakistan l’exèrcit té un país – sempre havia considerat l’Afganistan com una mena de pati del darrere on estendre-hi la seva influència, contribuint també, de pas, a enfortir la postura nacional en les seves paranoiques rivalitats amb la India.

L’onze de setembre de 2001 trontollaren els ciments d’arreu del món i l’epicentre es dividí entre Nova York i l’Àsia Central. Fins aleshores, George W. Bush – amb la perspicàcia dels grans estadistes – havia pensat que els talibans eren un grup de música femení. Més informats - no massa més - estaven Dick Cheney, Donald Rumsfeld i Paul Wolwofitz. Aquests dos darrers, dies després dels atemptats ja donaren presses a la CIA per inculpar dels atacs a l’Iraq. Pervez Musharraf, a partir de llavors indefectible aliat americà, profetitzà molt acertadament que els EEUU reaccionarien com un ós ferit. Decidit a posar-se a resguard, oferí plena col·laboració per a la invasió del país veí, mentre de sotamà l’ISI seguí aportant diners, armament i logística als talibans fins al fianl del règim. La cosa no acabà aquí i encara anà a més, doncs els pakistanesos oferiren deliberadament cobertura i terreny per on escapar-se als talibans i a les seves tropes estrangeres, entre les quals s’hi trobaven els temibles uzbeks del Moviment Islàmic i el mateix Bin Laden. Amb total comoditat s’instal·laren a les províncies del nord del país, poblades per tribus paixtus, i amb l’aquiescència dels serveis secrets i del propi Islamabad, reorganitzaren tota la infraestructura que s’havia perdut amb la guerra. Ara, el nord del Pakistan era territori talibà i el centre mundial d’entrenament per la Gihad. Només era qüestió de temps tornar entrar a l’Afganistan i efectivament, així fou quan el 2003 Rumsfeld veié acomplert el seu desig d’envair Iraq. Les hostilitats, amb més força que mai, tornaven i aquest cop, també al Pakistan, on el govern es veié impotent per aturar uns talibans autòctons que tan amablement havia protegit i finançant.

Sense poder ni tan sols intuir un final, la guerra contra el terrorisme iniciada arran de l’11-S presenta un balanç més aviat negatiu. El món no és un lloc ni més segur ni molt menys. Els EEUU i els seus aliats occidentals caigueren en els mateixos errors que en la postguerra soviètica, convertint la reconstrucció nacional en una quimera. Confiaren el país en mans de polítics ineptes, això si ben relacionats amb Washington – Hamid Karzai i Zalmay Khalilzad, homes forts a Kabul, eren antics treballadors de la multinacional petroliera californiana UNOCAL – que es preocuparen més d’enriquir els seus amics amb contractes beneficiosos que no pas de millorar la vida de la població. Més greu encara, es confià la batuta de la persecució d’Al-Qaeda a brutals dictadors com l’uzbek Islam Karimov, amb uns informes de violació dels drets humans que farien empal·lidir Idi Amin Dad, o el mateix Musharraf, responsable quasi directe de la proliferació incontrolada de l’islamisme al Pakistan, un país, no cal recordar-ho amb armes nuclears.

Ressenya de Descens al Caos d'Ahmed Rashid

La mà de Mandela

2011-05-20T06:36:00.000-07:00

L’esport, sovint no ho percebem, és un perfecte sismògraf de les pulsions socials. Fixem-nos en les collonades – aquí citam Joan Laporta – que aboquen dia si dia també els diaris espanyols contra el dirigent blaugrana; el missatge és clar: Espanya no accepta independentistes. A l’antiga Iugoslàvia, els camps de futbol es convertiren en veritables camps de batalla a principis de la dècada dels noranta, fent-se freqüents els tumults violents. Els serbis disseminats arreu dels Balcans, començaren a vincular-se amb els equips nacionals, convertint l’adscripció a l’Estrella Roja o el Partisà de Belgrad en gairebé una condició sine qua non per ser un bon patriota.

Que ningú ho dubti, l’esport a vegades (per no dir gairebé sempre) és una qüestió d’estat. Els règims totalitaris del segle XX el saberen explotar en benefici propi; els pioners en foren els feixistes. Benito Mussolini aconseguí instrumentalitzar la Copa del Món de Futbol, celebrada i guanyada per Itàlia, en pro dels seus beneficis; no tan gratificant resultà per al seu homòleg del Pacte d’Acer organitzar els Jocs Olímpics a Berlín el 1936: el que havia de ser la demostració definitiva de la superioritat ària, es convertí en una demostració pràctica del fracàs de les teories nacionalsocialistes. I tot, gràcies a Jessie Owen.

A indrets com Sud-àfrica o Algèria, l’esport fou una eina més per a la reconstrucció nacional en temps de colonialisme. Precisament és el cas de Sud-àfrica el qui inspirà l’antic corresponsal britànic John Carlin a escriure aquest Factor Humà, una història vibrant i emocionant que ens farà esbossar un somriure de fit a fit impossible d’esborrar mentre continuam la lectura.

Si haguéssim d’establir un molt disputat rànquing de règims polítics inhumans, el de l’apartheid hi tendria un lloc destacat. Els seu ordenament jurídic, era tan cruel i absurd que perfectament hagués pogut servir d’ambientació del procés de Kafka. La base de tot plegat fou una legislació aprovada el 1948 en la que es separava la població segons el color de la pell (blancs, de color, indis i negres) i s’establien drets i deures diferents per a cada un d’ells. Parlant clar: es deshumanitzava qualsevol que no fos blanc per complet.

Entre els blancs del país, especialment entre els bòers, l’esport nacional - el rugby - era viscut amb especial intensitat. Entre els negres, en canvi, el fervor no era ni remotament comparable. Com en la major part de coses, n’eren exclosos i és clar, lògicament no animaven l’opressor; el seu equip era el qui jugués contra Sud-àfrica, fos quin fos.

La passió dels blancs pel joc es traduïa en un potent combinat nacional, capaç de plantar batalla a qualsevol equip. La selecció, coneguda amb el sobrenom d’Springboks, era l’orgull dels blancs del país i un perfecte ambaixador d’un govern entorn al qual. cada cop més, existia un consens internacional per considerar-lo com a pària. Molt correctament examinà la situació el Consell Nacional Africà (CNA), aglutinador de la lluita pels drets civils de tota la població, promovent el boicot internacional a la selecció. Cancel·lacions de gires com la prevista a Nova Zelanda el 1985 foren èxits sonats que impactaren de ple en els aletargats espectadors blancs.

El líder més reconegut del CNA era indubtablement Nelson Mandela, advocat d’ètnia xhosa i d’ascendència reial. Pel seu activisme polític, fou empresonat el 1964. El seu fatídic captiveri durà vint-i-sis anys i increïblement, no deixà una empremta negativa en el caràcter de Mandela, un vitalista irredempt. És precisament ell l’únic gran arquitecte del procés de reconciliació nacional del país; un personatge únic per al qui qualsevol elogi es queda curt. Des dels primers dies a les pudents garjoles de l’apartheid, no deixà d’albirar altre futur que no fos el de la convivència en pau de blancs i negres. A partir d’aquí no es desvià ni un mil·límetre i no vacil·là ni a l’hora d’encarar el més gran problema, ni tampoc de tractar amb el més abjecte dels seus carcellers, ja fos de l’esgraó més baix o el propi president.

En un clima de creixent violència i d’enfrontaments al carrer que implicaven, ara ja, el propi exèrcit, els líders polítics de l’apartheid comprengueren que el canvi polític era inexorable. Era l’any 1985 i decidiren posar en marxa converses polítiques secretes amb el CNA i l’interlocutor que trobaren, com no, fou Mandela. No és que li tenguessin especial estima, al contrari; per a ells, Mandela, com per a la major part de ciutadans blancs del país, era la mateixa encarnació de Lucífer. Aquesta visió timorata contrastava amb el que pensava Mandela, possiblement el polític més pragmàticament lúcid del que tengui constància: al igual que havia fet amb els seus carcellers, se’ls ficaria a la butxaca fent gala de la seva inusitada bonhomia. Tots, un a un, fins arribar als presidents Botha i el seu successor De Klerk sucumbiren al seu encant. Cinc anys després de l’inici de les converses, Mandela era alliberat i aclamat per les masses negres del país.

Mandela, un cop excarcerat passà a ser el president de facto del país i a encarar el problema pel qual s’havia preparat durant tot el seu llarg captiveri: la reconciliació nacional. No era tasca fàcil en una societat dividida i inflamable, on qualsevol espurna, per nímia que fos, podria fer esclatar una guerra civil. Com havia fet amb els antics gestors de l’apartheid, ara es guanyà també un a un els enemics del nou règim. Per fi, el 1994 es celebraren les primeres eleccions democràtiques del país, on el CNA guanyà per majoria aclaparadora. Mandela era anomenat president del primer govern de la Sud-àfrica lliure i es posava al capdavant d’un gabinet de concentració nacional.

Malgrat els avenços, el país seguia dividit i els blancs es sentien insegurs, temorosos d’una possible venjança. Era el moment propici per als grans gestos i tal i com abans els l’havien manllevat, ara se’ls tornava el rugby. És més, Sud-àfrica organitzaria la Copa del Món del 1995. Com un repte personal s’ho agafà Mandela, qui veié en l’esport l’eina idònia per unir els sentiments de tots els sud-africans. “Un equip, un país” fou el lema escollit per representar la selecció. No cal ni dir que encertadíssim. Es compliren les expectatives: a més de campions contra pronòstic, el propi èxtasi de la victòria serví com a espoleta de la reconciliació. Sud-àfrica passava pàgina i a partir de llavors, encarava els seus problemes sense turbulències racials.

Amb tot, un llibre fantàstic i humà. Que ningú no dubti en llegir-lo; és una d’aquelles històries que reconcilien a un amb el maldestre gènere humà.

Ressenya de El factor humà de John Carlin

L'espectacular vida de Don Joan

2011-05-20T06:30:00.000-07:00

Amb L’home més misteriós del món (Barcelona, 2008), l’alaroner Pere Ferrer Guasp dona per tancat un cicle de llibres al voltant de la figura de Joan March. Els dos primers que publicà, més dirigits específicament al públic especialitzat, foren Joan March: els inicis d’un imperi financer (Palma, 2000) i Joan March, la cara oculta del poder (2004). De manera més recent, també evocà, encara que indirectament, la figura de March a Contraban, República i Guerra (Palma, 2008). Juntament a aquests títols, la seva feina historiogràfica es sustenta en un conjunt d’articles que el converteixen, indubtablement, en el principal expert en tot allò que envolta al contrabandista mallorquí.

Encara avui, la figura de Joan March, es veu envoltada d’una aura de misteri, d’una certa llegenda. En vida fou un personatge polièdric, amb múltiples cares, encara que sempre encaminat a una cosa: fer doblers. Aduladors, que mai ni faltaren, com el falangista Giménez Caballero el consideraren com el prototipus de superhome nietzchià. Altres, com l’ambaixador britànic a Madrid, més prosaics, el definiren com una mena d’Al Capone en un cable telegrafiat al Foreign Office el novembre de 1933. March era capaç de tot. Coneixia les regles de qualsevol joc, s’hi adaptava sense immutar-se. Quan li convenia es mostrava com un pietós home de negocis respectable, quan les coses se li giraven era capaç de qualsevol cosa. Es mostrà igual d’impàvid i tranquil quan, en plena guerra civil visità Mussolini, o com quan, en un llunyà 1909 no dubtà, pistola en mà, en agitar una irascible massa de vilers contra els carrabiners que li havien confiscat una mercaderia. Com les vergues, mai es vinclava davant res.

El que és cert és que nasqué a Santa Margalida el 1880 al si d’una família benestant; el seu pare, Joan March Estelrich, un comerciant especialitzat en productes de la terra, era un dels cacics locals que germinarem arreu arrecerats pel bipartidisme de la Restauració. Els March mai passaren penúries i el jove Joan, com alguns biògrafs afirmaren i ell mateix s’encarregà de certificar diverses vegades, delerós de projectar una imatge d’home fet a si mateix, mai es veié obligat a treballar de porqueret. Quan el jove March comptava amb vint-i-cinc anys, ja introduït al món dels negocis, es casà amb Elionor Servera. No era més que un matrimoni de conveniència, a través del qual s’unien indissolublement els llinatges de dos rics comerciants. Amb la seva dona mai hi tingué una relació fluïda; mentre ella era obligada a ser a casa, March es dedicava a saciar el seu voluble apetit amb múltiples amants, a les qui generalment regalava luxoses pedres precioses. Això, no obstant, no fou motiu per a consentir cap tipus de relació adultera de la seva muller. Precisament, per aquest motiu, s’originà un dels assumptes més foscs que envolten March: l’assassinat de Rafel Garau, fill d’un soci contrabandista, el 1916. El jove, assassinat de manera violenta a València, mantenia una relació sentimental amb donya Elionor. Sobre el cas, pel qui mai ningú fou condemnat, hi planava omnipresent l’ombra de March.

La seva carrera en el món dels negocis fou fulgurant. Al moment de la seva mort, el 1962, arribà a posseir una fortuna gairebé inimaginable, la setena del món segons el New Yorker. El seu primer treball fou a les ordres del seu pare. L’envià a Alcúdia a aprendre d’Antoni Maria Ques, conegut popularment com en Torró, qui durant un temps fou el seu principal soci comercial. La relació, emperò, s’acabà trencant i en Torró acabaria afusellat pels franquistes el 1937 davant la indiferent mirada de March, implacable i brutal davant el que considerava traïcions.

Empès per una avidesa de doblers i dotat d’una intel·ligència innata per les finances, el jove Joan aviat començà a volar tot sol. Del seu pare ja ho havia après tot, li havia ensenyat l’aritmètica bàsica dels negocis. El 1902 començà a invertir en contraban, l’activitat que el faria cèlebre arreu del món. Quatre anys després ja posseïa la seva pròpia fàbrica de tabac a Orà; el 1926 ja havia fundat el seu propi banc. L’expansió era impossible d’aturar i l’empori de March gairebé es convertí en inabastable, els seus tentacles s’arribaren a estendre al sector petrolífer fins al de les comunicacions marines o a la premsa escrita, sempre al servei dels negocis.

Lector brillant dels tempos que marca cada conjuntura, sabé aprofitar les penúries dels conflictes armats per treure’n benefici. Feu seu la màxima que, anys després, popularitzà George Soros: “s’ha d’invertir quan corre sang pels carrers, encara que la sang sigui meva”. Evidentment, ni ell ni March mai vessaren sang. En canvi, però, si que invertiren. La Primera i la Segona Guerra Mundial se li presentaren extraordinàries per invertir-hi. Fidel sols a ell mateix, en ambdues guerres actuà com a doble agent, fent negocis amb uns i altres. Ben mirat no era cap traïció, els contractants sabien a que s’atenien.

També entengué que política i economia són dues coses lligades inexorablement, encara que la primera sempre es subordina a la segona. Mai professà cap credo polític, encara que freqüentment ocupà càrrecs polítics. Com a bon prestigitador, generalment es sabé adaptar als canvis de govern i de sistema. Allò únic que li interessava de la política era que li fos útil per prosperar el negoci. Li era fàcil, doncs doblegava voluntats amb doblers. Repartia doblers amb la mateixa facilitat a les JONS que als anarquistes o als socialistes mallorquins, als qui els construí la Casa del Poble. Eventualment les coses li foren malament, però ell sempre les sabia arreglar. El primer any de la dictadura de Primo de Rivera, mel·liflu cirurgià de ferro del país, arribà a sentir l’al·lè al clatell i fou perseguit, res que poguessin arreglar els doblers. Durant la república, tot i tenir fermats Lerroux i Gil Robles, l’amenaça es torna verídica i fou empresonat durant gairebé dos anys pels foscos negocis amb Rivera. Fugat, ajudà als militars sediciosos a aixecar-se. A ell, de tots maneres, poc li importaven la pàtria, les exaltades consignes i la disciplina castrense. El que importava a un home com March, que com Déu feia mons del no res, eren els doblers.

Ressenya de Joan March: l'home més misteriós del món de Pere Ferrer Guasp

50 anys de revolució a Cuba

2011-05-20T06:25:00.000-07:00

Són realment pocs els temes capaços de polaritzar les opinions fins al límit que, a vegades, pot semblar que no hi ha punt d’enteniment ni manera de dilucidar-lo. Un d’ells, sense dubte, és la revolució cubana. Una bona mostra n’és el mercat editorial català, no exempt de publicacions dispars en un sentit o altre. A tall d’exemple, podriem citar el feixuc És possible construir el socialisme a Cuba? (Lleida, 2004) del politòleg Darío Machado; o bé el Dissidents (Barcelona, 2007) i la Història de Cuba al segle XX (Barcelona, 2006) de Xavier Deulonder, de marcat caràcter anticastrista. Ell llibre de la filòloga Teresa Amat és ve a sumar a un llarg llistat de títols.

A través d’un mosaic construït a partir de postals – en paraules de la pròpia autora - sobre temes concrets, Castracions ens porta a una visió global – molt personal, tot sigui dit – d’aquests cinquanta anys de revolució i sobretot, centrant-se en el present més immediat. Igualment, el capítol final del llibre, es vincula al món de la literatura. En ell s’hi passegen personalitats diverses, vives i mortes, del panorama literari de les darreres dècades. L’únic denominador comú és haver explicitat el seu suport al castrisme. Alhora de valorar-los, Amat no es talla i dispara a tort i dret.

Vagi per endavant que les meves conviccions no són precisament les d’un anticastrista, però diria que per a qualsevol persona que s’apropi al llibre a través d’un prisma objectiu, en pot entreveure clarament que no és fruit d’altre cosa que d’un anticomunisme visceral. A través d’una de les cites del llibre, de Raymond Aron, se’ns especifica que objectivitat no significa imparcialitat. Precisament, l’axioma principal del llibre no és l’objectivitat ni la imparcialitat. Només cal donar un cop d’ull a algunes de les fonts emprades; la gran majoria d’elles, extretes d’internet, provenen de pàgines web de membres de l’oposició disseminats pel món, principalment a Miami i Madrid. A través d’elles, ens ofereix tot un seguit d’índexs i dades estadístiques de les quals no s’atreveix ni a dubtar-ne. Assumint com ella mateixa fa (aquí la subscric sense reserves) que les dades oficials són falses i inflades, com és que no ho són aquestes, obtingudes voluntariosament i amb uns, segurament, més que precaris i paupèrrims mitjans. Pel que es veu, ni es planteja contraposar dades, ni oferir les d’organismes oficials. No és només això; també es donen per certes afirmacions basades únicament en conjectures més que dubtoses tals com la connexió cubana en l’assassinat de Kennedy o que Salvador Allende, aquell fatídic onze de setembre al Palau de la Moneda, es suïcidà obligat per esbirros cubans. Pel que sembla, a Fidel, li semblava massa deshonrós que no resistís.

Quan ens descriu les condicions de vida de Cuba, l’illa sembla l’encarnació terrenal del més terrible arvern imaginat. Siguem sincers i reconeguem que Cuba és un país atrotinat, on les coses no funcionen i on l’escassetat és quelcom més que una obvietat. Ara bé, d’aquí al panorama que descriu Teresa Amat hi ha un bon tros. Baix el meu punt de vista, crec que és un error de prisma; sembla que, a vegades, no es vol assumir que Cuba és un país de tercer món, que no es situa socialment al que coneixem com occident. En base a l’índex de desenvolupament humà, elaborat per les Nacions Unides – de moment no se’ls acusa de comunistes, mai se sap –el passat 2008, Cuba es situaria al grup de països amb un índex alt de desenvolupament humà. Concretament, al lloc quaranta-vuit; del continent americà solament el superen les minúscules Barbados, Xile, Argentina i l’Uruguai. Si ho traslladam a l’esperança de vida, es situa com a trenta-dosè al rànquing mundial.

Sembla que la revolució, liderada per un bergant prestigitador que s’ha dedicat a enganyar tot que es preui des dels albors de la revolució a Sierra Maestra, només ha fet que portar desgràcies a les contrades de l’illa. Un infern. I d’aquí, a les fabulacions més que a l’exercici històric. Seguint l’estela de les teories conspiratives, es ponderen i entren en boga els guanys revolucionaris i la naturalesa mateixa del castrisme. La voluntat de descrèdit, altre cop, torna a donar lloc a comparacions i teories més que dubtoses. Citant al dissident Carlos Franqui, antic membre de la cort dels revolucionaris barbuts, la immutabilitat és total alhora de comparar Castro amb Mussolini i el propi Hitler: l’entrada de Fidel a l’Havana, diversos dies després del primer de gener dia de la fugida de Batista, li recorda la marxa sobre Roma; el programa esbossat a l’al·legat pronunciat durant el judici pels fets del Quarter de Moncada, succeïts el 1953, famós pel cèlebre La historia me absolverá, es veu que li recorda el Mein Kampf. La veritat és que, si més no, són uns curiosos plantejaments per un estat que també s’hauria dedicat al narcotràfic a gran escala...

Com podria aventurar qualsevol ment, independentment del seu nivell de lucidesa, és que Cuba tampoc és perfecta. Ni molt menys. Encara són molts els deures pendents, innombrables diria. Començant per la manca de llibertats diverses i acabant pels privilegis de la ingent burocràcia estatal. Cal restar a l’expectativa, doncs ara el futur de Cuba és més incert que mai i s’imposen necessaris canvis. Cal restar a l’expectativa dels canvis generats per la transició de poder intern; igualment al nou panorama polític d’Amèrica Llatina, amb l’adveniment de noves experiències polítiques d’esquerres. No ens oblidem, tampoc, com reacciona l’administració post-bush.

Un dia, a Fidel i la seva revolució la història els jutjarà. Tal vegada els condemni, o com ell pensa, els absolgui. Ara mateix només hi ha una certesa; qui el jutgen són els cubans. I a falta de veredicte final, de moment, estan absolts.

Ressenya de Castracions, de Teresa Amat

Paradís de xapa i fems

2011-05-20T06:21:00.000-07:00

Poques vegades els debuts literaris són tan fulgurants i aclamats com el de Xavier Sarrià. Nascut a Barcelona fa trenta dos anys, ha passat la major part de la seva vida vivint a la ciutat de València. Llicenciat en filologia catalana, col·labora amb mitjans digitals com Vilaweb i escrits com el periòdic quinzenal l’Accent. És conegut principalment, però, per ser el cantant i lletrista del grup Obrint Pas, probablement la banda musical de més qualitat del panorama català actual. Ara, de la mà de l’editorial Bromera, s’estrena al món dels llibres.

Amb traç directe i brillant, sense floritures ni elucubracions innecessàries, les vints i dues històries que composen el llibre són una invitació a reflexionar, al ritme de cadascú, sobre aquest món nostre en constant canvi i de complexitat creixent i per desgràcia, inabastable. Sarrià ens fa una invitació a pensar i ho fa sense apriorismes, sense ganes de moralitzar i sobretot, intentant – encara que no sempre acertadament, cal ser sincers – defugir del tòpic. Les històries giren ràpides, com si es tractés d’una càmera en moviment, passant amb frenesí d’una banda a l’altre del globus terraqui.

Es fan evidents els múltiples recursos dels que beu el llibre, les referències culturals de les que ha mamat l’autor són constants. Es projecten a cada escrit; sigui en les cites que encapçalen alguns capítols o bé fent presència en algun dels múltiples escenaris recreats. Són elements generacionals i transgeneracionals que han quedat inequívocament gravats en el memorial col·lectiu tals com el famós llanterner italià de Nintendo dissenyat per Shigeru Miyamoto. D’especial rellevància són les inqüestionables referències al món del cel·luloide. Especialment perceptible és la influència de la pel·lícula La Haine (1995) del director francès Mathieu Kassovitz, amb la que s’obre i tanca el llibre. “El més important no és la caiguda, sinó l’aterratge” recorda amenaçant l’aforisme que se’ns projecta al principi del film. A la fàbula Ambició, amb una formiga com a protagonista, apareix el record, menys melós i dulcificat que la visió de Hollywood, és clar, de l’antic llargmetratge d’animació Antz (1998). Aquí, emperò, com en qualsevol revolució que es preui, l’estructura social si acaba rebentada en mil bocins.

A mesura que avançam en la lectura, ens ve indefugiblement al cap una altre referència cinematogràfica – si hem vist la pel·lícula, clar – la Babel (2006) d’Alejandro González Iñarritu: històries aparentment aïllades en l’espai, inconnexes, però que comparteixen un fil comú a vegades imperceptible. I és que, en aquest paradís de xapa i fems en el que vivim, tot és possible. Que hi té a veure, a primer cop d’ull, una hikikomori japonesa, enterrada voluntàriament en vida per culpa de l’asfixiant pressió social, amb el fill d’un veterà americà en estat catatònic víctima del síndrome post - bèl·lic? Com és que a un kurd li cauen les llàgrimes davant la televisió mentre treballa en un fosc tuguri, probablement llargues hores cobrant un sou de misèria, a la freda Berlin? A un jove d’una banlieue francesa, paradís de misèria i música rap, que li passa pel cap quan el barri sencer s’inflama de ràbia per la mort d’un company a mans de la policia? Quin és el preu de la vida per als joves de les villas miseria de l’Argentina?

Mentre el nord pateix de sobreabundància, el sud mor afamat i assedegat. El que hauria de ser una ironia inimaginable, és la crua realitat. El fresc del planeta que se’ns proposa no pot parèixer més pessimista, el d’un lloc on pràcticament no hi brota ni un bri d’esperança,on la nàusea hauria de ser la tònica general dels nostres sentiments. Per sort, no és així. La realitat ens ensenya que les coses no són així; on hi ha vida hi ha esperança, sempre se’ns diu. Per petita que sigui l’escletxa, sempre es manté l’esperança viva. Sarrià ho sap i així ens ho explícita. A les colpidores històries, per desgràcia palpables en indrets gens ignots del planeta com les nostres pròpies ciutats, s’hi contraposen les que són capaces d’arrancar-nos un somriure. El cèlebre historiador Eric Hobsbawm, inventor de la ja també cèlebre convenció del segle curt per referir-se al període comprès entre la Primera Guerra Mundial i la caiguda del mur de Berlin, al ser interpel·lat sobre com es presentava el segle XXI contestava que creia fermament en que, en termes generals, es reduirien fenòmens com la pobresa endèmica i es produiria l’emancipació de la humanitat de les garres de la indigència. “La recerca de la felicitat” – citant un dels pares de la pàtria americans, Thomas Jefferson – és la motivació general dels humans. Almenys en aquests temps moderns en els que ens ha tocat viure, diu.

Tant de bo que Històries del Paradís sigui només un punt de partida i no un punt i final, que esdevengui l’inici d’una dilatada carrera, esperem, tan afamada i encertada com la musical: de talent i fusta, segur, no en falten.

Ressenya d'Històries del Paradís, de Xavier Sarrià

L'alba el capvespre o la nit

2011-05-20T06:18:00.000-07:00

2007. Nicolas Sarkozy aspira a culminar una meteòrica carrera política, encarant la recta final del seu ascens a la presidència de la República. Al seu voltant, a banda d’innombrables assessors, s’hi mourà una gernació de periodistes i corresponsals. També, per inusual que sembli, una escriptora. Una sola. No és altre que Yasmina Reza (París, 1959) qui sempre en un segon terme, exercint d’observadora passiva, actuà com a ombra del candidat. Serà l’única que un cop apagats els focus dels mítings, retirades les càmeres i esvaït l’eixam de periodistes, es mantindrà al costat de Sarkozy. El polític deixarà pas a l’home.

El relat que ens ofereix Reza, d’escriptura frenètica – el propi títol del llibre pot entendre’s com una declaració d’intencions, sense comes – i concisa, bascula de manera ambivalent entre la sàtira i la mordacitat. Esbossa un personatge escindit entre dues personalitats; la privada i la pública, calculada al mil·límetre i que inevitablement soterra la primera, condemnada a ser opaca.

Sarkozy és l’encarnació perfecta d’una bèstia política. Tota la seva projecció pública respon a una única finalitat. Fa seva la màxima dels Clericuzzo – un alter ego dels Corleone a l’últim don, també de Mario Puzo – que resa que el poder no ho és tot, és l’únic. En el seu cas, el poder – fins i tot el propi sentit vital de la seva existència – passa per la presidència. Ser president sols és un punt de partida.

L’ambició personificada no conjuga en passat. Solament en present i en futur. La memòria és efímera, molesta i les paraules són fugaces, destinades a l’oblit. La immobilitat, com escriu la pròpia autora, és la mort. L’ahir no existeix. No obstant la persistència és una virtut. Per guanyar cal repetir-se fins a la sacietat, sigui quin sigui l’auditori. La política és màrqueting. No venen els fets ni els arguments, encara que a França la tradició política sigui profunda i molt més ferma i seriosa que a l’Estat Espanyol. El que ven és la imatge. Sarkozy ho sap i juga la bassa. Encara que a posteriori al llibre, ens ho ha demostrat amb el seu affaire matrimoni amb Carla Bruni.

A l’arena política, entre els seus propis correligionaris, Sarkozy s’erigeix en amo i senyor. En un tsar que ordena i dirigeix fent gala de la seva omnipotència. Ningú gosa replicar-li. Quan parla assevera i no se’l interromp. Sigui per por o ambició els col·laboradors no el contradiuen, encara que s’equivoqui. Sortir en una foto amb el candidat, cantar La Marsellesa al seu costat, pot suposar visibilitzar-se dintre de la meritocràcia.

En el terreny personal és un home diferent al polític, encara que igual de metòdic. Vanitós fins a l’exasperació, amb un punt de fatxenderia a l’estil de Joe Pesci – la comparació és de l’autora - és sent el centre del món, talment un infant. Malgrat ser igual d’ordinari i trivial que tots nosaltres, ell no s’hi sent. Creu brillar amb llum pròpia, ser un far solitari enmig de la vulgaritat. És una obsessió en un mateix, oblidant inevitablement la resta.

Segurament la intenció de Sarkozy, al deixar penetrar Yasmina Reza al seu nucli íntim, era diferent. El retrat no ha estat del seu agrat. De fet, ho ha manifestat públicament. Creia que en sortiria indemne, inclús reforçat. És el que té la vanitat. Res més lluny de la realitat, darrerament sembla sortir-li tot malament. O almenys és el que ens arriba a través dels mitjans de comunicació de masses. La seva popularitat ha anat caient exponencialment i els escàndols i problemes se li acumulen. Ell, però, ha arribat a on volia. Al seu punt de partida.