Avorriment

S’ha acabat la campanya de les Europees. Ha estat probablement la més avorrida dels darrers anys, i lluny de ser l'avorriment un valor a la baixa, ho és a l'alça i sense parangó; cada campanya és més avorrida que la precedent. La pregunta, gairebé obligatòria, hauria de ser: bé, i ara què? La resposta pot ser diversa. Si preguntem als candidats, ha guanyat el seu partit sense equívocs ni pal·liatius. En canvi, si m’ho demanen a mi, és que el món seguirà girant com ho feia dissabte i com molt probablement ho farà demà i passat.

Diria que a ningú estranya – ni els gestors de les campanyes en favor del vot es creuen a ells mateixos- l’alta abstenció: si els nostres polítics locals ja són eteris pels ciutadans – posem-hi com a excepció els amics i afins – com no ho ha de ser el Parlament Europeu? Tangencialment els nostres beneficis han estat pocs -una moneda única compensa l’encariment de la vida? – i tal vegada, per alguns com els experimentats picadors del nostres pobladors, es redueixi a les sueques que ens venen a visitar aquests mesos de xafogor estival.

Retir daurat de cadàvers polítics, a Europa es paguen bé les prebendes. I realment, quina és la feina dels diputats? De que serveix el Parlament Europeu quan la Comissió Europea és gairebé omnímode? Diria que la cosa, és serveix més aviat poc que no molt...

M’importen poc els resultats i les lectures que se’n poden fer, la meva única intenció era que sortís un diputat d’Iniciativa Internacionalista. Per un dia, vaig abjurar del meu recent estrenat abstencionisme, i vaig anar a votar.

La política – tot plegat - fa estona que no té ni cap ni peus; tampoc en tenen els qui ho haurien (hauríem) de capgirar tot. Incapaços de gatejar, com es vol arribar a caminar? La inèrcia acaba per deixar extenuat a qualsevol i als exhausts, per molt que ens pesin les idees, només ens queden les sortides individuals.

Ponche de ácido lisérgico

Curiós i cridaner títol per un llibre, tant com els personatge que hi circulen pàgina rere pàgina. El proclamt precursor del nou periodisme Tom Wolfe, en el que suposà la seva estrena literària, ens narra la psicodèlica experiència d’un excèntric grup conegut com els Alegres Bromistes. Liderats per l’enfant terrible literari – sempre me demanaré a que és degut aquet epítet a un tipus com aquest – Ken Kesey i amb membres tan cèlebres com Neal Cassady (en Moriarty de Kerouac), era una heterogènia agrupació d’esnobs i drogaadictes – en alguns casos tant una cosa com l’altre - sense més ofici ni benefici que empatxar-se d’àcid o de qualsevol altre substància estupefaent. Com no, no podia ser altre època que la dècada dels seixanta ni altre lloc que els Estats Units.

Pel que sembla, el llibre no agradà gens als bromistes. Els comprenc perfectament; els descriu tal com són, una banda d’eixelebrats. No parla d’ells amb el to líric del que es creien mereixedors, sinó que únicament els retrata tal i com els percebria qualsevol individu amb més sang que àcid a les venes. Ells no ho advertien així. Pels seus caps anegats en LSD els repicava, i amb bastant insistència pel que es veu, la idea de ser una avantguarda. I no precisament de camarades i congèneres, no. Es creien ser l’avantguarda de la humanitat, el pilar de l’espiritualitat perduda.

L’FBI com quasi sempre tornà a errar i els considerà el que no eren. Escandalitzats, confongueren la vistositat amb perillositat. Entestada en edificar-se un dels currículums més nefastos de la història, els perseguí fins a l’extenuació.

La crònica del periple en si no té cap interès, almenys per a mi. L’única lliçó que en podem extreure és que abusar de les drogues és nefast per a la ment. A partir d’aquí res més. Tant és si recorren Amèrica en un llampant bus escolar o es posen fins al cul en festes compartides amb uns amansits Àngels de l’infern – els barbuts de les motos. Simplement, et fa riure. La veritat és que, per fer-ho, no hi ha res millor que uns individus que volen ser avantguarda – exceptuant Lenin, tampoc sóc un heretge – i es diguin com és diguin; ja sigui PCE (m-l-m) o Alegres Bromistes.

La tragèdia i la farsa

Ja se sap, la història sempre es repeteix dues vegades: una vegada com a tragèdia i l’altre, com a farsa. L’any passat (i ja en feien dos) ens guanyaren la lliga; enguany, per sort, sembla que la seva victòria haurà quedat solament a l’hemeroteca precedent a dissabte.

Se les prometia molt felices la parròquia blanca, amb el Bernábeu engalanat i amb el foc convenientment atiat per la brunete mediàtica de Madrid. Al camp no hi faltava ningú (Zaplana inclòs, que degué sortir de la cova) i a la llotja, segurament, s’oblidaren per uns minuts de fer-hi negocis i s’arribaren a centrar en el futbol, ni que fos uns minuts.

Amb el gol del pipita, de ben segur Tomás Roncero –memorable el darrer article al seu blog, al que per cert el nom li ve que ni pintat– començà a redactar la crònica de demà, una pàgina més de la particular epopeia mental del madridisme. Per contra, els barcelonistes, patidors contumaços, ja ens resignàvem a viure una nova tragèdia. I ja n’anaven tres.

Tanta sort que la justícia, per una vegada i esperem que sembri precedent, fou terrenal i certera. El gol d’Henry, el primer, si que fou un acte de justícia i no el de la mà de Déu a Anglaterra, com elucubra Emir Kusturica al seu documental. Del de Puyol, celebració inclosa, ni en parlem. La resta, a més, foren orgàsmics.

Ara, amb la boca petita, això si, a Madrid es declaren caballeros i reconeixen la infinita superioritat d’aquest barça estratosfèric (per dir-ne alguna cosa). Estrany comportament, si. Sobretot sabent que fins fa dos dies es denunciaven suposades – absurdes no fa falta ni especificar-ho. Pareix que, a la fi, acaben de constatar el que a Barcelona ja es sabia de fa mesos: el cedre ha canviat de mans. Que duri.

Cinquanta anys de revolució a Cuba

Són realment pocs els temes capaços de polaritzar les opinions fins al límit que, a vegades, pot semblar que no hi ha punt d’enteniment ni manera de dilucidar-lo. Un d’ells, sense dubte, és la revolució cubana. Una bona mostra n’és el mercat editorial català, no exempt de publicacions dispars en un sentit o altre. A tall d’exemple, podriem citar el feixuc És possible construir el socialisme a Cuba? (Lleida, 2004) del politòleg Darío Machado; o bé el Dissidents (Barcelona, 2007) i la Història de Cuba al segle XX (Barcelona, 2006) de Xavier Deulonder, de marcat caràcter anticastrista. Ell llibre de la filòloga Teresa Amat és ve a sumar a un llarg llistat de títols.

A través d’un mosaic construït a partir de postals – en paraules de la pròpia autora - sobre temes concrets, Castracions ens porta a una visió global – molt personal, tot sigui dit – d’aquests cinquanta anys de revolució i sobretot, centrant-se en el present més immediat. Igualment, el capítol final del llibre, es vincula al món de la literatura. En ell s’hi passegen personalitats diverses, vives i mortes, del panorama literari de les darreres dècades. L’únic denominador comú és haver explicitat el seu suport al castrisme. Alhora de valorar-los, Amat no es talla i dispara a tort i dret.

Vagi per endavant que les meves conviccions no són precisament les d’un anticastrista, però diria que per a qualsevol persona que s’apropi al llibre a través d’un prisma objectiu, en pot entreveure clarament que no és fruit d’altre cosa que d’un anticomunisme visceral. A través d’una de les cites del llibre, de Raymond Aron, se’ns especifica que objectivitat no significa imparcialitat. Precisament, l’axioma principal del llibre no és l’objectivitat ni la imparcialitat. Només cal donar un cop d’ull a algunes de les fonts emprades; la gran majoria d’elles, extretes d’internet, provenen de pàgines web de membres de l’oposició disseminats pel món, principalment a Miami i Madrid. A través d’elles, ens ofereix tot un seguit d’índexs i dades estadístiques de les quals no s’atreveix ni a dubtar-ne. Assumint com ella mateixa fa (aquí la subscric sense reserves) que les dades oficials són falses i inflades, com és que no ho són aquestes, obtingudes voluntariosament i amb uns, segurament, més que precaris i paupèrrims mitjans. Pel que es veu, ni es planteja contraposar dades, ni oferir les d’organismes oficials. No és només això; també es donen per certes afirmacions basades únicament en conjectures més que dubtoses tals com la connexió cubana en l’assassinat de Kennedy o que Salvador Allende, aquell fatídic onze de setembre al Palau de la Moneda, es suïcidà obligat per esbirros cubans. Pel que sembla, a Fidel, li semblava massa deshonrós que no resistís.

Quan ens descriu les condicions de vida de Cuba, l’illa sembla l’encarnació terrenal del més terrible arvern imaginat. Siguem sincers i reconeguem que Cuba és un país atrotinat, on les coses no funcionen i on l’escassetat és quelcom més que una obvietat. Ara bé, d’aquí al panorama que descriu Teresa Amat hi ha un bon tros. Baix el meu punt de vista, crec que és un error de prisma; sembla que, a vegades, no es vol assumir que Cuba és un país de tercer món, que no es situa socialment al que coneixem com occident. En base a l’índex de desenvolupament humà, elaborat per les Nacions Unides – de moment no se’ls acusa de comunistes, mai se sap –el passat 2008, Cuba es situaria al grup de països amb un índex alt de desenvolupament humà. Concretament, al lloc quaranta-vuit; del continent americà solament el superen les minúscules Barbados, Xile, Argentina i l’Uruguai. Si ho traslladam a l’esperança de vida, es situa com a trenta-dosè al rànquing mundial.

Sembla que la revolució, liderada per un bergant prestigitador que s’ha dedicat a enganyar tot que es preui des dels albors de la revolució a Sierra Maestra, només ha fet que portar desgràcies a les contrades de l’illa. Un infern. I d’aquí, a les fabulacions més que a l’exercici històric. Seguint l’estela de les teories conspiratives, es ponderen i entren en boga els guanys revolucionaris i la naturalesa mateixa del castrisme. La voluntat de descrèdit, altre cop, torna a donar lloc a comparacions i teories més que dubtoses. Citant al dissident Carlos Franqui, antic membre de la cort dels revolucionaris barbuts, la immutabilitat és total alhora de comparar Castro amb Mussolini i el propi Hitler: l’entrada de Fidel a l’Havana, diversos dies després del primer de gener dia de la fugida de Batista, li recorda la marxa sobre Roma; el programa esbossat a l’al·legat pronunciat durant el judici pels fets del Quarter de Moncada, succeïts el 1953, famós pel cèlebre La historia me absolverá, es veu que li recorda el Mein Kampf. La veritat és que, si més no, són uns curiosos plantejaments per un estat que també s’hauria dedicat al narcotràfic a gran escala...

Com podria aventurar qualsevol ment, independentment del seu nivell de lucidesa, és que Cuba tampoc és perfecta. Ni molt menys. Encara són molts els deures pendents, innombrables diria. Començant per la manca de llibertats diverses i acabant pels privilegis de la ingent burocràcia estatal. Cal restar a l’expectativa, doncs ara el futur de Cuba és més incert que mai i s’imposen necessaris canvis. Cal restar a l’expectativa dels canvis generats per la transició de poder intern; igualment al nou panorama polític d’Amèrica Llatina, amb l’adveniment de noves experiències polítiques d’esquerres. No ens oblidem, tampoc, com reacciona l’administració post-bush.

Un dia, a Fidel i la seva revolució la història els jutjarà. Tal vegada els condemni, o com ell pensa, els absolgui. Ara mateix només hi ha una certesa; qui el jutgen són els cubans. I a falta de veredicte final, de moment, estan absolts.

The Wire

El dia en que vaig acabar els Soprano, no sols vaig veure negre la meva pantalla; hi veia la meva futura relació amb qualsevol altre sèrie de televisió. No concebia la possibilitat de cap producte capaç d'igualar - ni parlar-ne de superar - la seva qualitat. Anava errat. La HBO sembla que s'entesta en millorar-se, per molt hegemònica que sigui.

Ara, qui m'ocupa les hores davant el televisor, no és altre que The Wire (Bajo Escucha en versió espanyola). Tot elogi la desmereix. No s'equivocà gens el crític - en desconec el nom i el mitjà, en tot cas hi és a Filmaffinity - que digué que qualsevol dels capítols és millor que la majoria de pel·lícules que opten als òscars. Es podria arribar a entendre com un demèrit - un repàs a la llista de premiades d'alguns anys afiança la teoria - però en aquest cas no ho és.

L'argument, per dir alguna cosa, són les pugnes entre la polícia de Baltimore i l'hampa local. Com a fil conductor, invisible evidentment, les escoltes i seguiments electrònics, tàctiques de burla incloses. La cosa, però, no es queda aquí. És molt més que això. No sols pels canvis de prisma de cada temporada - en té cinc, cada una centrada en un aspecte distint de la ciutat. Encara més; desdibuixa les nítides fronteres i deixa de banda absurds maniqueismes entre bons i dolents. La virginalitat de cadascú pot enterbolir-se sense desitjar-ho i el més immaculat, si observa massa l'abisme, és engolit.

Amb la inusitada cruesa de la realitat, a The Wire no s'estalvia detall i ens obre de bat a bat - a risc d'arribar-no a provocar la nàusea, física o intel·lectual - els mecanismes del narcotràfic. N'és, segurament, el relat més vívid i fidedigne, encara que no ho poguem demostrar empíricament. Com a les novel·les del segle XIX, l'ull de The Wire ho reflexa tot: del yonki al camell; del camell al capo. A partir d'aquí, qualsevol destí és possible...

Paris i Londres, sense glamour

Elevades als olimps i altars del glamour, París i Londres es tutegen per fer-se amb l’hegemonia de la post-modernitat, la més banal s’entén, a Europa. Passarel·les , cimeres i una gamma d’espectacles, a cada un més estrafolari, en són els lluents miralls on els rics, i per imitació la majoria de nosaltres, s’hi miren i s’assenten satisfets sense necessitat de ningú més.

Gens paradoxalment – sovint solem oblidar la teoria de les contradiccions; tota cara A en té una de B. Efectes col·laterals del màrqueting i les pel·lícules – sota tot això s’hi deixa entreveure una realitat dura i malauradament, massa vegades obscena. Pensem en Jane Goody, l’últim producte de la televisió global. Com a teló de fons, indubtablement hi tenim la classe obrera del país; analfabets funcionals, reis i reines de dominis empeltats de drogues i alcohol, són la carn de canó de la telerealitat.

Encara avui víctimes de la llibertat thatcheriana, sempre han tengut plaça preferent a la vitrina de les calamitats. Així ens ho demostrà George Orwell. Sense ni cinc a Paris i Londres és la crònica del seu periple – voluntari, cal dir-ho – entre el lumpenproletariat de les dues grans urbs europees a la dècada dels anys vint de la passada centúria. Com si la riquesa fos una tara a extirpar, es decidí a emprendre camí sense més companyia que la pròpia.

Fou un primus inter pares que palpà en carn viva les misèries de la pobresa. Els qui llegeixen això, i m’hi incloc, per molt que ho llegim, serem incapaços de comprendre. No s’hi estigué precisament 21 dies com la periodista de Cuatro – bonica, prova de donar-li 21 dies al vinet enlloc de als porros, a veure com acabam –però tampoc una vida sencera com els seus correligionaris.

L’home es mesurava pel grossor de la butxaca. Ara, informatitzat, ho feim pel del compte corrent. La pobresa semblava i sembla indigne. I si algú ho pensa de debò, que es llegeixi el llibre. Li fa falta.

Paradís de xapa i fems

Poques vegades els debuts literaris són tan fulgurants i aclamats com el de Xavier Sarrià. Nascut a Barcelona fa trenta dos anys, ha passat la major part de la seva vida vivint a la ciutat de València. Llicenciat en filologia catalana, col•labora amb mitjans digitals com Vilaweb i escrits com el periòdic quinzenal l’Accent. És conegut principalment, però, per ser el cantant i lletrista del grup Obrint Pas, probablement la banda musical de més qualitat del panorama català actual. Ara, de la mà de l’editorial Bromera, s’estrena al món dels llibres.

Amb traç directe i brillant, sense floritures ni elucubracions innecessàries, les vints i dues històries que composen el llibre són una invitació a reflexionar, al ritme de cadascú, sobre aquest món nostre en constant canvi i de complexitat creixent i per desgràcia, inabastable. Sarrià ens fa una invitació a pensar i ho fa sense apriorismes, sense ganes de moralitzar i sobretot, intentant – encara que no sempre acertadament, cal ser sincers – defugir del tòpic. Les històries giren ràpides, com si es tractés d’una càmera en moviment, passant amb frenesí d’una banda a l’altre del globus terraqui.

Es fan evidents els múltiples recursos dels que beu el llibre, les referències culturals de les que ha mamat l’autor són constants. Es projecten a cada escrit; sigui en les cites que encapçalen alguns capítols o bé fent presència en algun dels múltiples escenaris recreats. Són elements generacionals i transgeneracionals que han quedat inequívocament gravats en el memorial col•lectiu tals com el famós llanterner italià de Nintendo dissenyat per Shigeru Miyamoto. D’especial rellevància són les inqüestionables referències al món del cel•luloide. Especialment perceptible és la influència de la pel•lícula La Haine (1995) del director francès Mathieu Kassovitz, amb la que s’obre i tanca el llibre. “El més important no és la caiguda, sinó l’aterratge” recorda amenaçant l’aforisme que se’ns projecta al principi del film. A la fàbula Ambició, amb una formiga com a protagonista, apareix el record, menys melós i dulcificat que la visió de Hollywood, és clar, de l’antic llargmetratge d’animació Antz (1998). Aquí, emperò, com en qualsevol revolució que es preui, l’estructura social si acaba rebentada en mil bocins.

A mesura que avançam en la lectura, ens ve indefugiblement al cap una altre referència cinematogràfica – si hem vist la pel•lícula, clar – la Babel (2006) d’Alejandro González Iñarritu: històries aparentment aïllades en l’espai, inconnexes, però que comparteixen un fil comú a vegades imperceptible. I és que, en aquest paradís de xapa i fems en el que vivim, tot és possible. Que hi té a veure, a primer cop d’ull, una hikikomori japonesa, enterrada voluntàriament en vida per culpa de l’asfixiant pressió social, amb el fill d’un veterà americà en estat catatònic víctima del síndrome post - bèl•lic? Com és que a un kurd li cauen les llàgrimes davant la televisió mentre treballa en un fosc tuguri, probablement llargues hores cobrant un sou de misèria, a la freda Berlin? A un jove d’una banlieue francesa, paradís de misèria i música rap, que li passa pel cap quan el barri sencer s’inflama de ràbia per la mort d’un company a mans de la policia? Quin és el preu de la vida per als joves de les villas miseria de l’Argentina?

Mentre el nord pateix de sobreabundància, el sud mor afamat i assedegat. El que hauria de ser una ironia inimaginable, és la crua realitat. El fresc del planeta que se’ns proposa no pot parèixer més pessimista, el d’un lloc on pràcticament no hi brota ni un bri d’esperança,on la nàusea hauria de ser la tònica general dels nostres sentiments. Per sort, no és així. La realitat ens ensenya que les coses no són així; on hi ha vida hi ha esperança, sempre se’ns diu. Per petita que sigui l’escletxa, sempre es manté l’esperança viva. Sarrià ho sap i així ens ho explícita. A les colpidores històries, per desgràcia palpables en indrets gens ignots del planeta com les nostres pròpies ciutats, s’hi contraposen les que són capaces d’arrancar-nos un somriure. El cèlebre historiador Eric Hobsbawm, inventor de la ja també cèlebre convenció del segle curt per referir-se al període comprès entre la Primera Guerra Mundial i la caiguda del mur de Berlin, al ser interpel•lat sobre com es presentava el segle XXI contestava que creia fermament en que, en termes generals, es reduirien fenòmens com la pobresa endèmica i es produiria l’emancipació de la humanitat de les garres de la indigència. “La recerca de la felicitat” – citant un dels pares de la pàtria americans, Thomas Jefferson – és la motivació general dels humans. Almenys en aquests temps moderns en els que ens ha tocat viure, diu.

Tant de bo que Històries del Paradís sigui només un punt de partida i no un punt i final, que esdevengui l’inici d’una dilatada carrera, esperem, tan afamada i encertada com la musical: de talent i fusta, segur, no en falten.