dimarts, 8 de novembre de 2011

Patriotes i idiotes

D’un temps ençà vaig donant voltes a la qüestió de la independència de Kosovo. Record que al seu temps, com segurament li passà a molts independentistes, fou una notícia d’allò més grata. Les raons de tal satisfacció, però, no resisteixen el més superficial anàlisi.

La independència de Kosovo és poc més que la història d’una infàmia. Forjada a atemptats indiscriminats de l’UÇK i bombardejos de la OTAN, el procés que conduí a la plena sobirania fou unilateral i fet d’esquenes a una comunitat internacional plegada a les aspiracions de Washington. Quedava consagrat el perillós principi del “tant ets, tant vals” i per suposat, establia un precedent que Rússia, per exemple, no dubtà en aplicar al Caucas. El nou país – un important enclavament estratègic – era perfecte com a nou teatre d’operacions dels Estats Units als Balcans: uns llibertadors agraïts, una opinió pública entregada i un fidelitat ja demostrada pels consanguinis veïns albanesos. Algú sabria dir-me on és la major base militar nord-americana d’Europa?

A diferència dels criminals de guerra serbis, els dirigents albanesos de l’UÇK no han estat implacablement perseguits per tribunals internacionals; inclús se’ls ha premiat. Sinistres personatges com el primer ministre Hashim Thaçi o el general croat Agim Çeku (actual ministre de defensa i oficial a la Krajina, quan al 1995 150.000 serbis foren expulsats de les seves cases per l'exèrcit de Croàcia) en són la mostra més evident. El primer, per exemple, ha estat relacionat amb activitats tan sanes i encomiables com el tràfic d’heroïna o el tràfic d’òrgans de presoners de guerra.

Un dels objectius de l’UÇK era i (continua essent, ara per vies polítiques )l’eradicació de tot aquell qui no sigui albanès a territori kosovar: volen construir d’un país ètnicament homogeni. Gitanos, bosníacs i especialment serbis n’han estat víctimes. Amenaçats a les seves pròpies cases es veuen en l’alegre tessitura de viure tancats en ghettos (apartheid en deien, no?) o de marxar cap als camps de refugiats Sèrbia, on es calcula ja n’hi viuen 100.000 (a sumar-hi els de camps de països veïns). A l’alta probabilitat de ser assassinat o vexat qualsevol dia, s’hi sumen orgies col·lectives de violència i sang com el progrom de març de 2004. Dades de Nacions Unides parlen de 240.000 refugiats no albanesos d’ençà de 1999.

I tot això, sense parlar de la destrucció de símbols nacionals del poble serbi i patrimoni de la humanitat. Centenars de monestirs ortodoxos han estat fets malbé i destruïts davant dels nassos d’una KFOR impassible.

Quan començava a mirar més enllà d’anàlisis maniqueus, record haver llegit un article de Pau Llonch a La Directa on deia “els catalans que defenseu Kosovo, i els que defensaveu Bòsnia i Croàcia, no sou patriotes, sou idiotes. O voluntàriament de dretes”. Em va semblar poc més que un agosarat disbarat: ara ho subscric al cent per cent.

dijous, 15 de setembre de 2011

Breu guia per baixar al caos

“Según se va acercando la frontera, aumenta mi convencimiento claro pero difícil de explicar, de que no solo marca límites espaciales, sino también temporales, de que al atreverme a hacer este viaje me estoy introduciendo en una realidad distinta e incomprensible, en la cual los criterios lógicos y éticos que hasta ahora eran válidos resultan por completo inservibles. No ajenos, opuestos o adversos, sino precisamente eso, inservibles. El sentido del tiempo se disipa, aunque parezca que fluye igual en todas partes. Desaparece la fe en la sólida coherencia de los acontecimientos, en la síntesis racional y en el genio del ser humano, que le ha permitido, como él mismo piensa, dominar la naturaleza”. (Una oración por la lluvia, Wojciech Jagielski).

Bombes, atemptats suïcides, assalts armats,… les notícies que ens arriben d’Afganistan no són gaire afalagadores. Aviat farà deu anys de combat contra els talibans; i més de trenta d’ençà que els mujahidins, entrenats i armats per Estats Units i els seus aliats, començaren a guerrejar contra els invasors soviètics. La recent efemèride dels atemptats contra les torres seria un bon moment per començar a fer-nos preguntes, ordenar fets i demanar responsabilitats. Per a qui li interessi aquí hi va una modesta (i gens exhaustiva) guia per intentar entrede-ho tot plegat:

- Guerras profanas. Afganistán, Estados Unidos y el terrorismo internacional (2002) de John K. Coleey: Tal vegada la millor obra que s’ha escrit sobre els anys de la jihad i la trama que s’ordí per armar-los i finançar-los. És difícil de trobar però val la pena.

- El nuevo imperio americano. La reconstrucción nacional en Bosnia, Kosovo i Afganistán (2003) de Michael Ignatieff: Un breu i lúcid assaig on posa en perspectiva el paper dels Estats Units com a gendarme mundial (un imperi sense consciència de ser-ho) i les dificultats i contradiccions que reverteix un procés de construcció nacional. Una mica obsolet, encara que aporta claus interessants per llegir el temps present.

- Una oración por la lluvia. Historias de Afganistán (2008) de Wojciech Jagielski: En la línia de les obres del seu compatriota Ryszard Kapuscinski. És més interessant des del punt de vista literari que no per l’històric. Recull les impressions , reflexions i entrevistes del periodista al país.

- La tumba del león. Partes de guerra desde Afganistán (2003) de Jon Lee Anderson: Un recull de cròniques i reportatges de la invasió nord-americana que resseguí els atemptats de les torres bessones.

- ¿Quién mató a Daniel Pearl? Odio y terror en Oriente Medio (2003) de Henri-Bernard Levy: Daniel Pearl fou un periodista nord-americà d’origen jueu assassinat per una cèl·lula jihadista a Pakistan. És un llibre força interessant malgrat l’autor (no necessita presentació, basta una ullada als seus articles dels diumenge a El País). Escrit en forma de reportatge, hi demostra les evidents connexions entre talibans, Al-Qaeda i els serveis secrets del Pakistan.

- Jihad (2002); Els talibans (2002); i Descens al caos (2009) del periodista pakistanès Ahmed Rashid. Si algú vol aprendre alguna cosa sobre Àsia Central, Afganistan i els talibans simplement ha de llegir algun dels seus llibres.

- Afganistán, un conflicto interminable (2010) de Fabián Sánchez León: El seu principal interès és que ha estat escrit per un alt comandament de la OTAN en aquesta missió. És un llibre senzill i de fàcil lectura, amb l’única pega que, lògicament, presenta sols la visió oficial.

- La yihad. Expansión y declive del islamismo de Gilles Kepel (2002): Un clàssic sense pal·liatius. Es tracta d’una síntesi de la història dels moviments islamistes – d’Afganistan a Bòsnia passant per Iran o Algèria – d’ençà de la seva aparició.

- Soldado de la CIA (2002) de Robert Bauer: Escrit pel mític ex-agent secret, a qui George Clooney interpreta a Syriana. Tampoc és un llibre sobre l’Afganistan (de fet no en parla ni hi posa un peu) tot i que si parla de l’onze de setembre i sobretot, dels canvis que sobrevingueren a l’Agència després de la caiguda del mur. És molt entretingut, com una novel·la d’aventures.

dissabte, 3 de setembre de 2011

Perseguint la mà de Déu

Després d'haver llegit l'autobiografia de Maradona - Yo soy el diego - de marcat caràcter propagandístic i autojustificador, vaig voler contraposar-la a una biografia no oficial. És així, com fa poc més d'una setmana arribava a les meves mans l'obra del britànic Jimmy Burns, ex-corresponal de la BBC a l'Argentina i gran aficionat del futbol.

L'obra de Burns, des del mateix moment en que entrà en circulació a mitjans de la passada dècada, feu entrar Maradona - i el seu famossím entorn clànic - en un estat d'irascibilitat que el portà a intentar demandar a totes aquelles persones que havien col.laborat amb el llibre. Quan l'anà a presentar a l'Argentina, hagué de patir una intenssísima campanya de desprestigi i persecució per parts dels mitjans de comunicació i les barras bravas. Fins i tot, segons afirma, més gran que quan fou corresponsal a Buenos Aires durant la guerra de les Malvines - o Falklands com els hi diuen a la metropoli.

Lluny de caure en la lloança habitual sobre Maradona, Burns analitza la seva figura des d'un punt de vist molt crític i posa en evidència les seves contradiccions més flagrants.

Al llarg de la seva vida, Diego Armando Maradona ha esdevingut una de les icones més rentables per a innumerables marques, així com també, tràgicament, ho fou per la dictadura argentina i pels padrins de la màfia napolitana. També per a la seva família i el clan dels Maradona, un dels motius que el portarà a un enfrontament directe amb la directiva del Barça. Aquesta tesi, serà la que desenvoluparà l'autor.

És així, com es van desvelant les relacions amb diferents manàgers com Jorge Czyterspiller - a qui acabarà despatxant quan es trobi en la bancarrota - o mafiosos com Coppola, agent conectat amb les altes esferes de la política argentina. Durant la seva estada a Nàpols, serà famosa la seva relació amb els capos d'una opulent i desvergonyida màfia.

Personalment, a mi m'han cridat moltíssim, fet pel que ho vull recalcar, les relacions amb els diferents règims i personatges de la política argentina. Durant la dictadura dels generals, amb Maradona essent encara Dieguito, la seva figura, com a líder de la selecció campiona del mundial juvenil de Japó al 1979, serà utilitzada en benefici propi de la dictadura. El presentaran com la llavor del futur que germina amb el seu règim. Això farà que mentre duri el règim dictatorial, s'impedeixi la seva venda a un club europeu.

Ja adult, en els anys de la seva decrèpita retirada futbolistíca, serà ferm defensor i amic de Carlos Menem. De fet, avui encara dura. En els moments més feliços del duet, la relació arribarà a anar més enllà i Maradona, és anomenat ambaixador honorífic de l'Argentina.

Tal dia com avui, quan ja fa 21 anys de la famosa Mano de dios, futbolistícament parlant, el Diego és una ombra del que va arribar a ser. Els excessos continuats i els anys, evidentment pesen. Malgrat tot, a nivell carismàtic i personal, continua essent el mateix de sempre; una mescla entre un egoísme i un carisme irreverent desmesurat, capaç de despertar l'odi i l'amor més intransigent. Talment com les divinitats...

dilluns, 18 de juliol de 2011

Una lliçó de lucidesa

Crec que no mentesc si dic que poca gent seria capaç de negar que el londinenc Tony Judt (1948- 2010) és un dels millors historiadors d’aquests darrers anys. Entremig de tanta pseudohistòria i d’envitricollades bajanades post – modernes com el gir lingüístic, Judt és capaç de dignificar la professió d’historiador. No consider que exageri, la seva producció bibliogràfica parla per si sola (Postwar: A History of Europe since 1945 publicat el 2005 o Reappraisals: Reflections on the Forgotten Twentieth Century de 2008), encara que El refugi de la memòria bastaria per si sol.

En certa manera estariem parlant d’un llegat pòstum que tant pot ser llegit com a corol·lari que com introducció a l’obra de Judt. A camí entre la biografia i tal vegada l’assaig, el llibre reuneix un seguit de textos que es publicaren en la seva majoria a la prestigiosa The New York Review of Books. En ells l’autor construeix, a partir de les seves memòries personals, retalls del que ha estat la història col·lectiva d’aquests darrers anys. Ho fa amb nostàlgia, originalitat i sobretot amb desimboltura, sense rues a la llengua. Les circumstàncies hi acompanyaven: tots ells foren escrits – al igual que passà amb l’assaig El món no se’n surt, de recent publicació en català a la mateixa editorial – quan l’autor patia una rara i greu malaltia degenerativa que, progressivament i sense remei, l’anava privant de mobilitat física i capacitat de parla. Això, emperò, no fou obstacle per que conservés els seus records i sobretot, la seva lucidesa. La memòria, com és expliquen a la contraportada, va esdevenir el refugi en què buscava recer i confort.

Si amb una paraula haguessim de definir Judt, pens que seria austeritat: era fill de la postguerra europea i producte (excels, això si) genuí de l’estat del benestar. Sense aquestes dues premisses, que indefectiblement forniren un seu bagatge intel·lectual d’aferrissada vinculació a la socialdemocràcia – la de bon de veres, sense terceres vies ni subterfugis - no se’l pot entendre. Nascut d’una família de classe mitjana baixa d’immigrants jueus de l’est, mai hagués estat qui ha estat. Gràcies als programes socials endegats a Gran Bretanya (que té el bessó en el conegut Pla Beveridge) i bona part d’Europa, els joves de la generació de postguerra pogueren accedir a uns estudis superiors als que els seus pares i mares no pogueren accedir. S’obrien noves perspectives i oportunitats per aquesta joventut, a la vegada, però, que també es produïa una trencament generacional (com afirma, entre d’altres Eric Hobsbawm) que acabà generant revoltes com la del seixanta-vuit. D’això, precisament, és del que parlen alguns aquests escrits: de l’ideal de comunitat – contraposat eternament a les voluntats de patrimonialització del poder públic – i d’equitat, al valor de la meritocràcia, que possibilitaren al propi Judt a assistir a les millors universitats i centres d’investigació més importants d’Europa; també del desencant polític d’una generació pretesament revolucionària, imbuïda d’un ideal d’avantguarda de la redempció col·lectiva, que tant bé ha radiografiat el britànic. No en va, ell mateix, experimentà en la pròpia pell el fanatisme dels dogmes al kibbutz al qui acudí a treballar de jove.

A dia d’avui llegir Judt – inclús pels que podem no estar d’acord amb el que diu – és necessari. Front als valors de la societat líquida, al triomf de immediatesa i la irreflexió, els seus llibres obren una porta a la reflexió serena i profunda. En temps de desgavell, on el debat públic sembla pres per radicals de tot pelatge – especialment per neoliberals, hereus de l’escola austríaca i dels malèfics Chicago Boys, qui aprofitaren per assajar les seves idees enmig de l’orgia repressiva de Pinochet –els intel·lectuals com Judt són més necessaris que mai: són l’encarnació d’una centralitat que mai hauríem d’haver perdut i que tots, independentment d’on ens situem a l’arc ideològic, faríem bé d’escoltar. I és que, tal vegada, enlloc de centrar-nos tant en pamflets com el d’Stéphane Hessel, seria més profitós per tothom posar les nostres mires en coses més adients: en els llibres de Tony Judt, per exemple.

dijous, 14 de juliol de 2011

Les tres vides de Francisco de Miranda (1750 - 1816)

No hi ha dubte de que Francisco de Miranda – conegut a Veneçuela com el Precursor - fou una de les personalitats polítiques més excepcionals al tombant entre els segles XVIII i XIX: viatjà arreu d’Amèrica, Àsia i Europa; participà activament als tres fets més significatius de la seva època – la independència dels Estats Units, la Revolució Francesa i l’emancipació d’Hispanoamèrica; i s’enfundà la casaca de tres exèrcits diferents: l’espanyol, el francès i el rus. Durant anys figura menystinguda i condemnada a l’oblit, ha tornat a adquirir protagonisme amb l’adveniment d’Hugo Chávez. Amb la seva voluntat de connectar la república bolivariana amb els pares fundadors de la pàtria, sempre a través d’una lectura triomfalista, la figura de Miranda ha passat a formar part del que Thomas Carlyle anomena l’herorarquia nacional1.

Podem parlar de tres Mirandas diferents al llarg de la seva vida: un com a oficial al servei de la corona espanyola; un altre com a viatger perseguit arreu d’Europa; i una altre com a líder independentista americà. Com són possibles aquests canvis? Com pot passar un prometedor oficial de l’exèrcit espanyol a ser considerat un “traïdor [...] de perfidos designios [...] fascineroso [...] revolucionario [...] y celebre (sic) por sus acciones contra el rey y contra la patria”2 en qüestió d’anys?3.

L’oficial de la Corona

Francisco de Miranda nasqué a Caracas el 28 de març de 1750, fill de Sebastián de Miranda Ravelo, natural de les Illes Canàries, casat amb la criolla Francisca Antoni Rodríguez de Espinosa, de pare portuguès i mare canària. La seva era una família acomodada, malgrat no pertanyia a l’alta societat veneçolana. El marc social de la província venia marcat per una doble estratificació: l’econòmica i la racial. Al capdamunt de la piràmide s’hi situava una exigua minoria coneguda com a mantuanos4, que controlaven el poder econòmic i copaven les institucions locals no reservades a peninsulars. La cartera i la pell eren una taxativa frontera, amb poc espai per la mobilitat social. Els mantuanos – entre els quals s’hi comptava la família Bolivar – tenien una marcada consciència de classe, despreciant els qui no fossin part del seu exclussiu grup. Entre les seves víctimes s’hi comptà la família del propi Miranda, un blanco de orilla5. Quan el seu pare – comerciant de teles de Castella – fou anomenat, el 1769, Capità de les milícies reials de Caracas pel Cabildo, tant ell com el seu valedor foren víctimes d’una campanya de pressions per part dels mantuanos: Sebastián de Miranda era considerat indigne i de baixa condició per ocupar tal càrrec6. La pugna per mantenir el càrrec – incompatible per llei amb el seu ofici de comerciant – durà la família a la ruïna, un extrem que tendrà conseqüències directes sobre la vida del jove Francisco.

La nova situació econòmica de la família, mancada de possibles, obligà Francisco a deixar els seus estudis d’art per embarcar-se en destí cap a la metròpoli. En data del 25 de gener de 1771 s’embarcava de cap a Cadis al port de la Guayra, tal i com consigna ell mateix al seu dietari7. Un cop arribat passaria dos anys viatjant arreu de la península, portant una vida dissoluta que obligà al seu pare, exasperat per la manca de perspectiva de futur alguna pel seu primogènit, a comprar-li una patent de Capità d’Infanteria al Regiment de la Princesa a canvi d’un gens menyspreables 25.000 reials. A partir d’aquí esdevindrien successos claus en la vida de Miranda: començà a adquirir experiència de combat i més important encara, entrarien a la seva vida lectures i persones claus. Miranda sempre fou un bibliòfil declarat i un àvid lector, el que el portaria a entrar en contacte amb llibres i persones que li acabarien suposant problemes amb la inquisició. Després de participar al setge de Melilla, fa amistat amb el tinent coronel del seu regiment Manuel Villalta: aquest l’introduí al seu grup de tertúlia literària, descobrint-li autors com els sacríleg Voltaire. A la vegada que se li obria un nou món, però, li sobrevenien els problemes: la seva amistat amb Villalta el portà a enemistar-se amb el poderós General O’Reilly, mentre que les seves lectures feren que un capellà comencés un procés d’incoació davant el Sant Ofici Gadità (2 de desembre de 1776), una cosa que el perseguirà molts d’anys.

Del Nord d’Àfrica passaria a Madrid, on conegué el qui amb els anys seria el seu major protector: el crioll cubà Juan Manuel de Cagigal, en aquells moments al capdavant del Regiment de la Princesa. Amb l’omnipotent ombra de O’Reilly planant sobre el seu cap, previ pas per la presó acusat de malversar fons el setembre de 1779, se li plantejà una amarga disjuntiva: presó perpètua o partir a la guerra, recentment declarada, cap a Gran Bretanya. Destinat a Cuba es retrobà de nou amb el seu amic Cagigal, flamant governador de l’Havana. Miranda en seria el seu secretari. D’aquesta etapa de la seva vida, que s’allargà fins el 1783, ve la seva participació a la guerra d’independència dels Estats Units: com a soldat de la corona participà a la batalla de Pensacola (Florida) el 1781. El seu poliglotisme – arribà a parlar set idiomes – el dugueren a ser anomenat responsable d’algunes negociacions amb els britànics, com la que el conduí a Jamaica a negociar amb el capità general John Dalling i el vicealmirall sir Peter Parker. Aquí com diu Rafael Olaechea, començaren els problemes de Miranda: a la citada incoació iniciada a Cadis, represa amb força pel bisbe de l’Havana D. Santiago José de Echevarría el 1782, s’hi sumaria una acusació de contraban i simpatia cap als anglesos. La causa serien una sèrie de souvenirs (esclaus i mercaderies diverses) que es feu portar de Jamaica; l’acusació de traïdoria vingué per la bona sintonia amb el General Campbell, a qui ensenyà l’illa de Cuba quan aquest s’hi desplaça per seguir les negociacions. Les coses, doncs, venien molt maldades per Miranda. De nou es guanyava l’enemistat dels poderosos, especialment la del Ministre d’Índies Gálvez qui intentà fer-lo empresonar diverses vegades, cosa que fou impedida pel nebot del mateix ministre – tinent general a càrrec de Cuba – i pel seu amic Cagigal. Empès per aquesta doble persecució decideix emprendre el camí de l’exili el juny de 1783.

El viatger i el conspirador revolucionari

El seu primer destí foren els recent constituïts Estats Units d’Amèrica. Hi restaria tan sols sis mesos, el que no fou impediment per conèixer el bo i millor de la política nord-americana: hi conegué George Washington, John Adams o Thomas Jefferson. Seria un abans i un després en la seva vida tal i com posen de manifest autors com Manuel Lucena Giraldo8 o Rafael Olaechea, qui molt gràficament diu que “con el corazón sangrando sangre” es decidirà a revoltar-se contra la corona espanyola9.

Delatat com a desertor de la corona espanyola, es veu obligat a partir cap a Londres, ciutat on amb els anys hi acabaria fixant la seva residència. Hi arriba el febrer de 1785 en companyia de John Adams, anomenat ambaixador nord-americà a la cort britànica. Gràcies a les cartes de recomanació dels seus contactes nord-americans, Miranda podrà accedir als cercles més elitistes de la capital britànica. Això, emperò, no era el que li interessava en aquells moments: volia viatjar arreu d’Europa compensant així la seva manca de formació acadèmica10. Emprendria un llarg viatge de quatre anys que el portaria a visitar les principals ciutats europees. Faria estades a Leipzig, Praga, Viena, Istanbul, Moscou o Estocolm entre d’altres. Patiria la persecució constant dels espanyols, eludint-la constantment gràcies al seu tracte personal i capacitat de relacionar-se. Aconseguirà entrar als cercles socials més exclusius d’Europa, essent especialment rellevant el cas de Rússia. Després d’haver conegut la tsarina Catalina la Gran – de qui, segurament apòcrifament, es diu que en fou l’amant – el 13 d’abril de 1787 el posà sota la seva protecció: li concedí llicència per vestir l’uniforme de coronel de l’exèrcit rus, cartes de recomanació i un passaport rus a nom de Mr. De Méroff. Això li permetria seguir el seu viatge sense problemes fins que es cansà i decidí retornar a Londres a finals de 1789.

Aquí comença la seva vida de conspirador i com tot conspirador que es preui necessitava doblers i suport polític. Miranda no tenia ni una cosa ni l’altre. Els seus plans es vendrien al millor postor i els passos i simpaties d’aquests anys estarien marcades per aquest propòsit. Aquesta política suposava apostar fort i en la majoria dels casos, perdre. En funció dels interessos d’un i altre país envers Espanya, les potències jugarien la carta Miranda: quan les relacions eren hostils, es mostraven sol·lícits amb el veneçolà; si, en canvi, eren bones, l’ignoraven per complet11. A l’aguait d’una previsible guerra britànica amb Espanya conspirarà primerament amb els britànics. Inclús elaborarà un pla d’atac i govern d’una futura Amèrica Lliure coneguda com la Proposta de Hollwood; cansat d’esperar, incapaç d’entendre els vaivens de la política internacional del premier Pitt, l’agost de 1791 trenca relacions amb el primer Ministre. El nou destí de les seves propostes serà la nounada França revolucionària. Hi restarà de març de 1792 al gener de 1798, alternant períodes de col·laboració amb el girondins amb llargues estades a la presó durant períodes posteriors. La seva projecció pública arribà a ser important, ocupant el càrrec de Tinent General i supeditant sempre la seva col·laboració a una ajuda francesa per emancipar Amèrica, tal i com demostra el manifest que presentà al girondí Armand Gensonné. La seva estrella començà a decaure amb la derrota de Masstricht de 1793, de la qual en fou, en qualitat d’estranger, el boc expiatori. Començava una decadència que culminaria amb la seva expulsió del país.

De nou es llançaria als braços britànics, l’enemiga per antonomàsia de la corona espanyola. Londres esdevingué aquests anys un important pol d’atracció per a tots els revolucionaris americans. Tots ells hi acudien atrets pel carisma de la figura de Miranda. Noms que després brillarien amb força, com el del xilè Bernardo O’Higgins, foren alguns dels joves que visitaren Miranda. El veneçolà ja era una referència indiscutible per a qualsevol independentista, com posa de manifest la seva correspondència amb Manuel Gual, principal inspirador juntament amb José Maria España de la primera intentona independentista veneçolana de 179712. Incansable, el veneçolà seguí impulsant iniciatives dirigides a la consecució de la seva idea, a la vegada que també, a la seva projecció personal. La mostra més clara n’és la seva traducció al castellà (1801) de la coneguda Lettre aux espagnols américains (1787 – 1791) del jesuïta Juan Pablo Vizcardo y Guzmán, considerat el primer document en favor de la independència americana.

Després d’un desencontre amb Pitt, els 1802 tornaria a dirigir les seves mires cap a França. Tornaria a fracassar i de nou, com sempre, retorna a Gran Bretanya. Són anys propicis on el pla militar13, elaborat el 1798, en una convenció de Diputats Americans, a la fi pren cos gràcies a les hostilitats entre Gran Bretanya i el bàndol hispanofrancès. Certament es tractava d’un pla d’una ingenuïtat pròpia d’algú que desconeixia per complet la realitat americana. El pla reformat que portaria endavant el 1806 de manera unilateral, cansat d’esperar als britànics i davant la indiferència nord-americana, constava de dues parts: una primera de caire polític, on explicava com s’organitzaria la futura república americana; i una segona on llistava els recursos materials i humans que necessitava per dur endavant l’expedició. La premissa essencial, però, era que la població es sumaria a la causa dels llibertadors que desembarcarien a Coro, preveient iniciar una desfilada triomfal que els duria a alliberar tota Amèrica: més que llibertadors, però, la població els percebria com a invasors. No era per menys, doncs l’expedició tenia com a cap més visible un americà que havia viscut més anys a l’estranger que no a Veneçuela, comandant d’una flota composta en la seva majoria per mercenaris anglosaxons. No cal dir-ho que fou un fracàs total: una bona mostra, exigua però il·lustrativa, és que un dels participants era família directa de l’ex-president nord-americà John Adams i quan aquest sap del seu aventurisme, en renegà a perpetuïtat14. Lluny de mites fundacionals, l’únic destacable és que s’hissà per primer cop la bandera tricolor veneçolana, una ensenya de clares reminiscències revolucionàries franceses.

Malgrat el fracàs, el General no es donà per vençut, retornà a Londres i com advertien les autoritats espanyoles en un informe de 1809: “Despues de la derrota, Miranda se retiró nuevamente a Londres hasta que en el mes de Julio ultimo aprovechandose de la circunstancia apurada de la España con motivo de la perfida invasión parece haber buelto a renovar sus proyectos baxo otro y cubriendolos con otros pretextos.”15

L’home d’Estat

La invasió de França generà un terrabastall polític a les colònies americanes. El buit de poder serà aprofitat pels sectors sobiranistes per endegar processos tendents a aconseguir major poder i sobirania pels criolls. Les ànsies de major poder d’aquests sectors es materialitzarien en la creació de Juntes de Govern locals. Quin és el paper de Miranda en tot això? Al principi roman a la seva casa de Londres, convertida ara més que mai, en pol d’atracció revolucionari. Segueix amb la seva tasca diplomàtica presentant noves iniciatives: escriu a britànics i al seus contactes al Virregnat del Rio de la Plata, al qui intenta convèncer dels beneficis de l’ajuda britànica (missió gairebé impossible, doncs el Rio de la Plata fou víctima d’atacs britànics el 1806 i 1807). L’afer Miranda esdevé assumpte de vital importància. En la nova conjuntura propiciada per la invasió francesa de la península ibèrica, la corona britànica es converteix en aliada de la regència espanyola. El fet que un declarat enemic d’Espanya gaudís de la protecció de Londres – Miranda n’era assalariat – fou motiu de contínues disputes diplomàtiques16.

Inicialment la Junta de Caracas no és independentista: el seu objectiu principal és servar la sobirania de Ferran VII, erigint-se com a representant de la seva sobirania. No reconeixien l’autoritat de la Regència de Cadis, que es mostra inflexible davant les reclamacions de les diferents juntes. Tal postura durà a la Junta a enviar una delegació – formada pel batlle Luis López Méndez i dos joves, que a la llarga jugarien un important paper, anomenat Andrés Bello i Simón Bolivar – per dialogar amb els britànics. A nivell diplomàtic no aconsegueixen les seus objectius, els britànics no s’arriscarien a perdre un aliat per mor d’aventurismes romàntics, malgrat els utilitzaren per pressionar la Regència a fi que decretés llibertat comercial amb Amèrica pels seus aliats. A nivell polític, però, si és un viatge importantíssim: coneixen Miranda i aquest, amb les notícies que li porten, decideix tornar a Veneçuela. Hi arriba, aclamat al port de La Guaira, el 10 de desembre de 181017. Farà part de la vida política de la colònia aconseguint un acte de diputat per la província de Barcelona el 20 de juny de 1811. Havia aconseguit la seva base de poder a través de la coneguda Sociedad Patriótica Agraria, un dels nombrosos clubs de debat molts comuns al país. Al voltant seu s’hi reuniren els joves criolls radicalitzats com Simón Bolivar. A través d’aquest club s’hi vehicularen les pressions independentistes que es materialitzaren en el naixament de la Primera República el 5 de juliol de 1811.

La vida de la República fou efímera. A la declaració d’independència hi sobrevé un cruenta i llarga guerra civil que tendria un marcat component social. Durant els primers mesos Miranda és apartat de la primera línia política, però davant les dificultats de la guerra és anomenat dictador “a la romana”: el Congrés li atorga plens poders temporals per dirigir la guerra i la República degut al seu carisma i experiència militar. És una mesura infructuosa, doncs Miranda, en un principi victoriosos, es veurà derrotat baix el pes de les armes reialistes després de la capitulació de San Mateo (26 de juliol de 1812). El General arribà a un acord amb el seu rival Monteverde, qui li garantí que respectarien la vida i propietat dels seus independentistes. La mesura seria mal vista pels seus companys més radicals, entre els quals s’hi comptava Simón Bolivar. Ho consideraven poc més que una traïció, pel que fou detingut i tancat a la presó de San Carlos. Quan el seu carceller es passà al bàndol reialista, després de més de tres dècades de persecució, fou capturat per la Regència. Preuat reu passarà els seus anys de presó en presó, morint finalment a Cadis el 14 de juliol de 1816. Un bon epitafi polític podria ser que Miranda fou un avançat a la seva època i un intel·lectual de talla, combinant l’audàcia d’un revolucionari, les virtuts d’un gran diplomàtic i sobretot, la ingenuïtat política del qui desconeix les realitats concretes.

1LANGUE, Fréderique (2009): “La independencia de Venezuela, una historia mitificada y un paradigma heróico” a Anuario de Estudios Americanos, 66, 2, juliol – desembre. Sevilla. Pàg. 245 - 276

2ARCHIVO GENERAL DE INDIAS. Secció Estat, 63, n. 31 (1)

3És un procés que explica minuciosament OLAECHEA, Rafael (1987): “Francisco de Miranda y la Inquisición Española: el santo oficio instrumento de la política de Estado” a C.I.H BROCAR. N. 13

4No hi ha acord entre historiadors alhora d’oferir xifres de la població. Una relació orientativa és la que ens ofereix el britànic John Lynch, malgrat ofereix dades contradictòries en relació a les seves mateixes obres. Al seu estudi més recent, la biografia de Simón Bolivar, afirma que els blancs constituïen el 25 % (204.000 individus) dels 800.000 habitants de la colònia. Dintre dels blancs, els mantuanos eren tan sols 4.048 a finals del segle XVIII. LYNCH, John (2010): Simón Bolivar. Editorial Crítica. Biblioteca de Bolsillo. Barcelona. Pàg. 13; LYNCH, John (1985): Las revoluciones hispanoamericanas 1808 – 1826. Editorial Ariel. Barcelona.

5Els blancos de orilla eren els blancs que ocupaven l’escalafó social més baix d’aquesta ètnia. El conformaven els artesans, comerciants i assalariats.

6LUCENA GIRALDO, Manuel (2011): Francisco de Miranda: La aventura de la política. ED.AF. Madrid. Pàg. 31

7DE MIRANDA, Francisco (2008): Diarios. Una selección 1771 – 1800. Biblioteca Básica de Autores Venezolanos. República Bolivariana de Venezuela. Pàg. 25

8Op. Cit. Núm. 6

9Op. Cit. Núm. 3

10Viatjar arreu d’Europa ho tenia planificat de fa anys. Explicaria que “con este propio designio he cultivado de antemano con esmero los principales idiomas de la Europa que fueron la profesión que desde mis tiernos años me colocó la suerte y mi nacimiento”. BASTIN, Georges L. (2006): “Francisco de Miranda “precursor” de traducciones” a Boletín de la Academia Nacional de Historia de Venezuela. N. 354. Pàgs. 167 - 197

11En línies generals és el mateix que pensen les autoritats de la corona española: donde en todas las épocas en que la Gran Bretaña ha entrado en guerra con España no ha dexado (sic) de molestar al Ministerio Inglés con planes y proyectos pª sublevar la America Española y especialmente la teirra firme y Provincia de Caracas donde ha enviado frequentemente escritos sediciosos”. AGI. Secció Estat, 71, N. 9 (1)

12Una mosta d’aquesta correspondència es pot veure a LÓPEZ CASTRO, Fulgencio (1955): Juan Bautista Picornell y la Conspiración de Gual y España: narración documentada de la pre-revolución de independencia venezolana. Editorial Nueva Cádiz. Caracas – Madrid. Pàg. 301 - 308

13El “proyecto de 1798” preveía l’acció conjunta d’independentistes britànics i nord-amercians per constituir un exèrcit equipat amb 27 vaixells i 15.000 soldats (8.000 d’infanteria, 2.000 de cavalleria i 5.000 nord-americans). Atacarien Panamà i la costa del Carib. Una vegada presa la ciutat de Cartagena, s’iniciaria un moviment de pinça des de Veneçuela i Xile per pressionar el virregnat del Perú. En paral·lel, vaixells britànics es col·locarien a les costes peruanes i mexicanes. Aquest pla, rebut de manera gens entusiasta als Estats Units, alertà de manera les autoritats colonials espanyoles tal i com desmostra un informe del Comandant General de les províncies internes de Nova Espanya de l’1 d’agost de 1797. AGI. Secció Estat, 37. n. 21 (1)

14MÉNDEZ SALCEDO, Ildefonso (2006): “La expedición de Miranda a Venezuela vista por seis voluntarios norteamericanos” a Tierra Firme. N. 96, any 24 – Vol. XXIV. Caracas 543 - 569

15AGI. Secció Estat, 71, n. 9

16Es pot veure tot aquest procés a l’anomenat Expediente Francisco de Miranda: AGI. Secció Estat, 63, n. 31

17El Capità General de Veneçuela comunicava atònit als seus superiors que “un hombre que ha sido proscrito por nuestro Gobierno” fos aclamat per la població. AGI. Secció Estat 69, 32 (1)