Una lliçó de lucidesa

Crec que no mentesc si dic que poca gent seria capaç de negar que el londinenc Tony Judt (1948- 2010) és un dels millors historiadors d’aquests darrers anys. Entremig de tanta pseudohistòria i d’envitricollades bajanades post – modernes com el gir lingüístic, Judt és capaç de dignificar la professió d’historiador. No consider que exageri, la seva producció bibliogràfica parla per si sola (Postwar: A History of Europe since 1945 publicat el 2005 o Reappraisals: Reflections on the Forgotten Twentieth Century de 2008), encara que El refugi de la memòria bastaria per si sol.

En certa manera estariem parlant d’un llegat pòstum que tant pot ser llegit com a corol·lari que com introducció a l’obra de Judt. A camí entre la biografia i tal vegada l’assaig, el llibre reuneix un seguit de textos que es publicaren en la seva majoria a la prestigiosa The New York Review of Books. En ells l’autor construeix, a partir de les seves memòries personals, retalls del que ha estat la història col·lectiva d’aquests darrers anys. Ho fa amb nostàlgia, originalitat i sobretot amb desimboltura, sense rues a la llengua. Les circumstàncies hi acompanyaven: tots ells foren escrits – al igual que passà amb l’assaig El món no se’n surt, de recent publicació en català a la mateixa editorial – quan l’autor patia una rara i greu malaltia degenerativa que, progressivament i sense remei, l’anava privant de mobilitat física i capacitat de parla. Això, emperò, no fou obstacle per que conservés els seus records i sobretot, la seva lucidesa. La memòria, com és expliquen a la contraportada, va esdevenir el refugi en què buscava recer i confort.

Si amb una paraula haguessim de definir Judt, pens que seria austeritat: era fill de la postguerra europea i producte (excels, això si) genuí de l’estat del benestar. Sense aquestes dues premisses, que indefectiblement forniren un seu bagatge intel·lectual d’aferrissada vinculació a la socialdemocràcia – la de bon de veres, sense terceres vies ni subterfugis - no se’l pot entendre. Nascut d’una família de classe mitjana baixa d’immigrants jueus de l’est, mai hagués estat qui ha estat. Gràcies als programes socials endegats a Gran Bretanya (que té el bessó en el conegut Pla Beveridge) i bona part d’Europa, els joves de la generació de postguerra pogueren accedir a uns estudis superiors als que els seus pares i mares no pogueren accedir. S’obrien noves perspectives i oportunitats per aquesta joventut, a la vegada, però, que també es produïa una trencament generacional (com afirma, entre d’altres Eric Hobsbawm) que acabà generant revoltes com la del seixanta-vuit. D’això, precisament, és del que parlen alguns aquests escrits: de l’ideal de comunitat – contraposat eternament a les voluntats de patrimonialització del poder públic – i d’equitat, al valor de la meritocràcia, que possibilitaren al propi Judt a assistir a les millors universitats i centres d’investigació més importants d’Europa; també del desencant polític d’una generació pretesament revolucionària, imbuïda d’un ideal d’avantguarda de la redempció col·lectiva, que tant bé ha radiografiat el britànic. No en va, ell mateix, experimentà en la pròpia pell el fanatisme dels dogmes al kibbutz al qui acudí a treballar de jove.

A dia d’avui llegir Judt – inclús pels que podem no estar d’acord amb el que diu – és necessari. Front als valors de la societat líquida, al triomf de immediatesa i la irreflexió, els seus llibres obren una porta a la reflexió serena i profunda. En temps de desgavell, on el debat públic sembla pres per radicals de tot pelatge – especialment per neoliberals, hereus de l’escola austríaca i dels malèfics Chicago Boys, qui aprofitaren per assajar les seves idees enmig de l’orgia repressiva de Pinochet –els intel·lectuals com Judt són més necessaris que mai: són l’encarnació d’una centralitat que mai hauríem d’haver perdut i que tots, independentment d’on ens situem a l’arc ideològic, faríem bé d’escoltar. I és que, tal vegada, enlloc de centrar-nos tant en pamflets com el d’Stéphane Hessel, seria més profitós per tothom posar les nostres mires en coses més adients: en els llibres de Tony Judt, per exemple.