D’un temps ençà vaig donant voltes a la qüestió de la independència de Kosovo. Record que al seu temps, com segurament li passà a molts independentistes, fou una notícia d’allò més grata. Les raons de tal satisfacció, però, no resisteixen el més superficial anàlisi.
La independència de Kosovo és poc més que la història d’una infàmia. Forjada a atemptats indiscriminats de l’UÇK i bombardejos de la OTAN, el procés que conduí a la plena sobirania fou unilateral i fet d’esquenes a una comunitat internacional plegada a les aspiracions de Washington. Quedava consagrat el perillós principi del “tant ets, tant vals” i per suposat, establia un precedent que Rússia, per exemple, no dubtà en aplicar al Caucas. El nou país – un important enclavament estratègic – era perfecte com a nou teatre d’operacions dels Estats Units als Balcans: uns llibertadors agraïts, una opinió pública entregada i un fidelitat ja demostrada pels consanguinis veïns albanesos. Algú sabria dir-me on és la major base militar nord-americana d’Europa?
A diferència dels criminals de guerra serbis, els dirigents albanesos de l’UÇK no han estat implacablement perseguits per tribunals internacionals; inclús se’ls ha premiat. Sinistres personatges com el primer ministre Hashim Thaçi o el general croat Agim Çeku (actual ministre de defensa i oficial a la Krajina, quan al 1995 150.000 serbis foren expulsats de les seves cases per l'exèrcit de Croàcia) en són la mostra més evident. El primer, per exemple, ha estat relacionat amb activitats tan sanes i encomiables com el tràfic d’heroïna o el tràfic d’òrgans de presoners de guerra.
Un dels objectius de l’UÇK era i (continua essent, ara per vies polítiques )l’eradicació de tot aquell qui no sigui albanès a territori kosovar: volen construir d’un país ètnicament homogeni. Gitanos, bosníacs i especialment serbis n’han estat víctimes. Amenaçats a les seves pròpies cases es veuen en l’alegre tessitura de viure tancats en ghettos (apartheid en deien, no?) o de marxar cap als camps de refugiats Sèrbia, on es calcula ja n’hi viuen 100.000 (a sumar-hi els de camps de països veïns). A l’alta probabilitat de ser assassinat o vexat qualsevol dia, s’hi sumen orgies col·lectives de violència i sang com el progrom de març de 2004. Dades de Nacions Unides parlen de 240.000 refugiats no albanesos d’ençà de 1999.
I tot això, sense parlar de la destrucció de símbols nacionals del poble serbi i patrimoni de la humanitat. Centenars de monestirs ortodoxos han estat fets malbé i destruïts davant dels nassos d’una KFOR impassible.
Quan començava a mirar més enllà d’anàlisis maniqueus, record haver llegit un article de Pau Llonch a La Directa on deia “els catalans que defenseu Kosovo, i els que defensaveu Bòsnia i Croàcia, no sou patriotes, sou idiotes. O voluntàriament de dretes”. Em va semblar poc més que un agosarat disbarat: ara ho subscric al cent per cent.
