La divina tragèdia

Diu la biogeografía que els factors climàtics i terrestres condicionen el caràcter de les col·lectivitats. En el cas dels afganesos és plenament acertat; al igual que la seva terra, àrida i rocosa invariablement, el seu caràcter, diuen, és esquerp i la seva aversió cap a l’estranger – cosa lògica per altre banda – els hi és connatural. Tanta guerra els ha tornat cínics, diu el grandíssim periodista Jon Lee Anderson en una de les seves cròniques. Raó no li falta, les tribus de l’Afganistan, molt abans de ser afganeses, guerrejaven des de temps gairebé immemorials. Ja al segle XIX resistiren l’envestida colonial britànica en dues successives guerres (1839-1842 i 1878-1881) i les temptacions russes. La resistència fou tenaç i sanguinària, obligant al britànics a retirar-se i a exposar-se a un dels episodis més vergonyants del període victorià, quan el gener de 1842 foren assassinats setze mil soldats indis i britànics, juntament amb les seves famílies, al seu pas pel congost de Sarobi a mans d’una tribu afganesa.

Resseguir la història afganesa és gairebé tan tortuós com intentar entendre el seu mosaic d’ètnies i tribus. Igualment ho és comprendre la duríssima guerra que es lliura al país, per molt que els nostres governants, amb la boca petita, diguin que s’hi és amb missió humanitària. Els mitjans de comunicació tampoc ens ajuden gaire a encaixar les peces d’aquest trencaclosques, repartit amb peces dispars a Afganistan, Pakistan inclús amb efectes col·laterals realment nocius a l’Àsia Central. Tant sort de l’existència de periodistes i analistes com Ahmed Rashid. No erraré gens si dic que és l’home amb un coneixement més vast dels conflictes que han assolat l’Afganistan i de la política al Pakistan de les darreres dècades; de fet, ja ho demostrà al seu inestimable llibre Els Talibans. A més a més, és honest i no amaga complicitats ni relacions personals amb alguns dels actors principals dels esdeveniments que relata; i com a bon periodista, quan s’escau, no es guarda de criticar-los. I encara més, no li basta amb analitzar: s’atreveix a formular propostes.

La invasió soviètica d’Afganistan (1979-1989) fou epicentre d’un sisme que avui encara repica. S’aturà de facto la política de distensió en el sistema bipolar de la guerra freda, convertint el país en un veritable camp de batalla entre americans i soviètics. Sense intervenir directament, el govern de Ronald Reagan subministrà armament i enormes sumes de diners als mujahidins que combatien el comunisme a les estepes i muntanyes. El seu testaferro fou Mohammad Zia ul-Haq, cruel dictador militar que governà el Pakistan entre el 1977 i el 1988, qui vehiculà les ajudes a través dels serveis secrets del país (ISI). El reg de divises únicament fou pels islamistes, els únics patriotes a ulls del govern. Milers de joves d’arreu del món musulmà sentiren la crida a la lluita contra el kafir invasor, generosament finançada per Washington i els wahabbites.

Afganistan ajudà a posar punt i final a la URSS. Les independències a l’Àsia Central suposaren, en la majoria de casos, que la vella burocràcia seguís al poder A Washington, els neocons republicans, amb Francis Fukuyama al capdavant, albirare la fi de la història. Aquesta nimietat, emperò, no fou obstacle per seguir finançant els militars pakistanesos. De la reconstrucció del devastat Afganistan, tal vegada en parlarien més endavant...

A la Gihad hi seguí la guerra civil. El país fou literalment destruït. Els joves sense ofici ni benefici, veterans educats en madrasses, es comptaven per milers. S’autoanomenaren talibs, escollint un enigmàtic personatge i desarrapat personatge, el Mul·là Omar, com a cap del moviment. Decidiren passar a l’acció el 1994, prometent acabar amb el domini dels senyors de la guerra, el que indubtablement congratulà enormement la població del país. El 1996 Kabul ja era a les seves mans. L’execució pública del doctor Najibullah, antic president comunista entre 1987 i 1992, fou la màxima expressió de la nova inflexibilitat que, a partir d’ara, imperaria.

Lluny de la severa mirada de Washington, el país anà defallint poc a poc mans de les tropes talibans, exceptuant una petita regió al Nord on hi resistien les tropes de l’Aliança del Nord, comandades pel llegendari Ahmed Shah Massoud fins a la seva mort el 2001 pocs dies abans de l’11-S. Lògicament les potències mundials i regionals s’afanyaren a estendre la seva influència en un i altre bàndol: Rússia, Iran i la India apostaren per l’aliança multiètnica; el Pakistan apostà, també com a contrapunt a la India, pels seus germans paixtus de l’Afganistan. La seva estratègia de totes maneres, era de llarg abast. L’influent exèrcit del Pakistan – tots els països tenen un exèrcit, però a Pakistan l’exèrcit té un país – sempre havia considerat l’Afganistan com una mena de pati del darrere on estendre-hi la seva influència, contribuint també, de pas, a enfortir la postura nacional en les seves paranoiques rivalitats amb la India.

L’onze de setembre de 2001 trontollaren els ciments d’arreu del món i l’epicentre es dividí entre Nova York i l’Àsia Central. Fins aleshores, George W. Bush – amb la perspicàcia dels grans estadistes – havia pensat que els talibans eren un grup de música femení. Més informats - no massa més - estaven Dick Cheney, Donald Rumsfeld i Paul Wolwofitz. Aquests dos darrers, dies després dels atemptats ja donaren presses a la CIA per inculpar dels atacs a l’Iraq. Pervez Musharraf, a partir de llavors indefectible aliat americà, profetitzà molt acertadament que els EEUU reaccionarien com un ós ferit. Decidit a posar-se a resguard, oferí plena col·laboració per a la invasió del país veí, mentre de sotamà l’ISI seguí aportant diners, armament i logística als talibans fins al fianl del règim. La cosa no acabà aquí i encara anà a més, doncs els pakistanesos oferiren deliberadament cobertura i terreny per on escapar-se als talibans i a les seves tropes estrangeres, entre les quals s’hi trobaven els temibles uzbeks del Moviment Islàmic i el mateix Bin Laden. Amb total comoditat s’instal·laren a les províncies del nord del país, poblades per tribus paixtus, i amb l’aquiescència dels serveis secrets i del propi Islamabad, reorganitzaren tota la infraestructura que s’havia perdut amb la guerra. Ara, el nord del Pakistan era territori talibà i el centre mundial d’entrenament per la Gihad. Només era qüestió de temps tornar entrar a l’Afganistan i efectivament, així fou quan el 2003 Rumsfeld veié acomplert el seu desig d’envair Iraq. Les hostilitats, amb més força que mai, tornaven i aquest cop, també al Pakistan, on el govern es veié impotent per aturar uns talibans autòctons que tan amablement havia protegit i finançant.

Sense poder ni tan sols intuir un final, la guerra contra el terrorisme iniciada arran de l’11-S presenta un balanç més aviat negatiu. El món no és un lloc ni més segur ni molt menys. Els EEUU i els seus aliats occidentals caigueren en els mateixos errors que en la postguerra soviètica, convertint la reconstrucció nacional en una quimera. Confiaren el país en mans de polítics ineptes, això si ben relacionats amb Washington – Hamid Karzai i Zalmay Khalilzad, homes forts a Kabul, eren antics treballadors de la multinacional petroliera californiana UNOCAL – que es preocuparen més d’enriquir els seus amics amb contractes beneficiosos que no pas de millorar la vida de la població. Més greu encara, es confià la batuta de la persecució d’Al-Qaeda a brutals dictadors com l’uzbek Islam Karimov, amb uns informes de violació dels drets humans que farien empal·lidir Idi Amin Dad, o el mateix Musharraf, responsable quasi directe de la proliferació incontrolada de l’islamisme al Pakistan, un país, no cal recordar-ho amb armes nuclears.

Ressenya de Descens al Caos d'Ahmed Rashid

La mà de Mandela

L’esport, sovint no ho percebem, és un perfecte sismògraf de les pulsions socials. Fixem-nos en les collonades – aquí citam Joan Laporta – que aboquen dia si dia també els diaris espanyols contra el dirigent blaugrana; el missatge és clar: Espanya no accepta independentistes. A l’antiga Iugoslàvia, els camps de futbol es convertiren en veritables camps de batalla a principis de la dècada dels noranta, fent-se freqüents els tumults violents. Els serbis disseminats arreu dels Balcans, començaren a vincular-se amb els equips nacionals, convertint l’adscripció a l’Estrella Roja o el Partisà de Belgrad en gairebé una condició sine qua non per ser un bon patriota.

Que ningú ho dubti, l’esport a vegades (per no dir gairebé sempre) és una qüestió d’estat. Els règims totalitaris del segle XX el saberen explotar en benefici propi; els pioners en foren els feixistes. Benito Mussolini aconseguí instrumentalitzar la Copa del Món de Futbol, celebrada i guanyada per Itàlia, en pro dels seus beneficis; no tan gratificant resultà per al seu homòleg del Pacte d’Acer organitzar els Jocs Olímpics a Berlín el 1936: el que havia de ser la demostració definitiva de la superioritat ària, es convertí en una demostració pràctica del fracàs de les teories nacionalsocialistes. I tot, gràcies a Jessie Owen.

A indrets com Sud-àfrica o Algèria, l’esport fou una eina més per a la reconstrucció nacional en temps de colonialisme. Precisament és el cas de Sud-àfrica el qui inspirà l’antic corresponsal britànic John Carlin a escriure aquest Factor Humà, una història vibrant i emocionant que ens farà esbossar un somriure de fit a fit impossible d’esborrar mentre continuam la lectura.

Si haguéssim d’establir un molt disputat rànquing de règims polítics inhumans, el de l’apartheid hi tendria un lloc destacat. Els seu ordenament jurídic, era tan cruel i absurd que perfectament hagués pogut servir d’ambientació del procés de Kafka. La base de tot plegat fou una legislació aprovada el 1948 en la que es separava la població segons el color de la pell (blancs, de color, indis i negres) i s’establien drets i deures diferents per a cada un d’ells. Parlant clar: es deshumanitzava qualsevol que no fos blanc per complet.

Entre els blancs del país, especialment entre els bòers, l’esport nacional - el rugby - era viscut amb especial intensitat. Entre els negres, en canvi, el fervor no era ni remotament comparable. Com en la major part de coses, n’eren exclosos i és clar, lògicament no animaven l’opressor; el seu equip era el qui jugués contra Sud-àfrica, fos quin fos.

La passió dels blancs pel joc es traduïa en un potent combinat nacional, capaç de plantar batalla a qualsevol equip. La selecció, coneguda amb el sobrenom d’Springboks, era l’orgull dels blancs del país i un perfecte ambaixador d’un govern entorn al qual. cada cop més, existia un consens internacional per considerar-lo com a pària. Molt correctament examinà la situació el Consell Nacional Africà (CNA), aglutinador de la lluita pels drets civils de tota la població, promovent el boicot internacional a la selecció. Cancel·lacions de gires com la prevista a Nova Zelanda el 1985 foren èxits sonats que impactaren de ple en els aletargats espectadors blancs.

El líder més reconegut del CNA era indubtablement Nelson Mandela, advocat d’ètnia xhosa i d’ascendència reial. Pel seu activisme polític, fou empresonat el 1964. El seu fatídic captiveri durà vint-i-sis anys i increïblement, no deixà una empremta negativa en el caràcter de Mandela, un vitalista irredempt. És precisament ell l’únic gran arquitecte del procés de reconciliació nacional del país; un personatge únic per al qui qualsevol elogi es queda curt. Des dels primers dies a les pudents garjoles de l’apartheid, no deixà d’albirar altre futur que no fos el de la convivència en pau de blancs i negres. A partir d’aquí no es desvià ni un mil·límetre i no vacil·là ni a l’hora d’encarar el més gran problema, ni tampoc de tractar amb el més abjecte dels seus carcellers, ja fos de l’esgraó més baix o el propi president.

En un clima de creixent violència i d’enfrontaments al carrer que implicaven, ara ja, el propi exèrcit, els líders polítics de l’apartheid comprengueren que el canvi polític era inexorable. Era l’any 1985 i decidiren posar en marxa converses polítiques secretes amb el CNA i l’interlocutor que trobaren, com no, fou Mandela. No és que li tenguessin especial estima, al contrari; per a ells, Mandela, com per a la major part de ciutadans blancs del país, era la mateixa encarnació de Lucífer. Aquesta visió timorata contrastava amb el que pensava Mandela, possiblement el polític més pragmàticament lúcid del que tengui constància: al igual que havia fet amb els seus carcellers, se’ls ficaria a la butxaca fent gala de la seva inusitada bonhomia. Tots, un a un, fins arribar als presidents Botha i el seu successor De Klerk sucumbiren al seu encant. Cinc anys després de l’inici de les converses, Mandela era alliberat i aclamat per les masses negres del país.

Mandela, un cop excarcerat passà a ser el president de facto del país i a encarar el problema pel qual s’havia preparat durant tot el seu llarg captiveri: la reconciliació nacional. No era tasca fàcil en una societat dividida i inflamable, on qualsevol espurna, per nímia que fos, podria fer esclatar una guerra civil. Com havia fet amb els antics gestors de l’apartheid, ara es guanyà també un a un els enemics del nou règim. Per fi, el 1994 es celebraren les primeres eleccions democràtiques del país, on el CNA guanyà per majoria aclaparadora. Mandela era anomenat president del primer govern de la Sud-àfrica lliure i es posava al capdavant d’un gabinet de concentració nacional.

Malgrat els avenços, el país seguia dividit i els blancs es sentien insegurs, temorosos d’una possible venjança. Era el moment propici per als grans gestos i tal i com abans els l’havien manllevat, ara se’ls tornava el rugby. És més, Sud-àfrica organitzaria la Copa del Món del 1995. Com un repte personal s’ho agafà Mandela, qui veié en l’esport l’eina idònia per unir els sentiments de tots els sud-africans. “Un equip, un país” fou el lema escollit per representar la selecció. No cal ni dir que encertadíssim. Es compliren les expectatives: a més de campions contra pronòstic, el propi èxtasi de la victòria serví com a espoleta de la reconciliació. Sud-àfrica passava pàgina i a partir de llavors, encarava els seus problemes sense turbulències racials.

Amb tot, un llibre fantàstic i humà. Que ningú no dubti en llegir-lo; és una d’aquelles històries que reconcilien a un amb el maldestre gènere humà.

Ressenya de El factor humà de John Carlin

L'espectacular vida de Don Joan

Amb L’home més misteriós del món (Barcelona, 2008), l’alaroner Pere Ferrer Guasp dona per tancat un cicle de llibres al voltant de la figura de Joan March. Els dos primers que publicà, més dirigits específicament al públic especialitzat, foren Joan March: els inicis d’un imperi financer (Palma, 2000) i Joan March, la cara oculta del poder (2004). De manera més recent, també evocà, encara que indirectament, la figura de March a Contraban, República i Guerra (Palma, 2008). Juntament a aquests títols, la seva feina historiogràfica es sustenta en un conjunt d’articles que el converteixen, indubtablement, en el principal expert en tot allò que envolta al contrabandista mallorquí.

Encara avui, la figura de Joan March, es veu envoltada d’una aura de misteri, d’una certa llegenda. En vida fou un personatge polièdric, amb múltiples cares, encara que sempre encaminat a una cosa: fer doblers. Aduladors, que mai ni faltaren, com el falangista Giménez Caballero el consideraren com el prototipus de superhome nietzchià. Altres, com l’ambaixador britànic a Madrid, més prosaics, el definiren com una mena d’Al Capone en un cable telegrafiat al Foreign Office el novembre de 1933. March era capaç de tot. Coneixia les regles de qualsevol joc, s’hi adaptava sense immutar-se. Quan li convenia es mostrava com un pietós home de negocis respectable, quan les coses se li giraven era capaç de qualsevol cosa. Es mostrà igual d’impàvid i tranquil quan, en plena guerra civil visità Mussolini, o com quan, en un llunyà 1909 no dubtà, pistola en mà, en agitar una irascible massa de vilers contra els carrabiners que li havien confiscat una mercaderia. Com les vergues, mai es vinclava davant res.

El que és cert és que nasqué a Santa Margalida el 1880 al si d’una família benestant; el seu pare, Joan March Estelrich, un comerciant especialitzat en productes de la terra, era un dels cacics locals que germinarem arreu arrecerats pel bipartidisme de la Restauració. Els March mai passaren penúries i el jove Joan, com alguns biògrafs afirmaren i ell mateix s’encarregà de certificar diverses vegades, delerós de projectar una imatge d’home fet a si mateix, mai es veié obligat a treballar de porqueret. Quan el jove March comptava amb vint-i-cinc anys, ja introduït al món dels negocis, es casà amb Elionor Servera. No era més que un matrimoni de conveniència, a través del qual s’unien indissolublement els llinatges de dos rics comerciants. Amb la seva dona mai hi tingué una relació fluïda; mentre ella era obligada a ser a casa, March es dedicava a saciar el seu voluble apetit amb múltiples amants, a les qui generalment regalava luxoses pedres precioses. Això, no obstant, no fou motiu per a consentir cap tipus de relació adultera de la seva muller. Precisament, per aquest motiu, s’originà un dels assumptes més foscs que envolten March: l’assassinat de Rafel Garau, fill d’un soci contrabandista, el 1916. El jove, assassinat de manera violenta a València, mantenia una relació sentimental amb donya Elionor. Sobre el cas, pel qui mai ningú fou condemnat, hi planava omnipresent l’ombra de March.

La seva carrera en el món dels negocis fou fulgurant. Al moment de la seva mort, el 1962, arribà a posseir una fortuna gairebé inimaginable, la setena del món segons el New Yorker. El seu primer treball fou a les ordres del seu pare. L’envià a Alcúdia a aprendre d’Antoni Maria Ques, conegut popularment com en Torró, qui durant un temps fou el seu principal soci comercial. La relació, emperò, s’acabà trencant i en Torró acabaria afusellat pels franquistes el 1937 davant la indiferent mirada de March, implacable i brutal davant el que considerava traïcions.

Empès per una avidesa de doblers i dotat d’una intel·ligència innata per les finances, el jove Joan aviat començà a volar tot sol. Del seu pare ja ho havia après tot, li havia ensenyat l’aritmètica bàsica dels negocis. El 1902 començà a invertir en contraban, l’activitat que el faria cèlebre arreu del món. Quatre anys després ja posseïa la seva pròpia fàbrica de tabac a Orà; el 1926 ja havia fundat el seu propi banc. L’expansió era impossible d’aturar i l’empori de March gairebé es convertí en inabastable, els seus tentacles s’arribaren a estendre al sector petrolífer fins al de les comunicacions marines o a la premsa escrita, sempre al servei dels negocis.

Lector brillant dels tempos que marca cada conjuntura, sabé aprofitar les penúries dels conflictes armats per treure’n benefici. Feu seu la màxima que, anys després, popularitzà George Soros: “s’ha d’invertir quan corre sang pels carrers, encara que la sang sigui meva”. Evidentment, ni ell ni March mai vessaren sang. En canvi, però, si que invertiren. La Primera i la Segona Guerra Mundial se li presentaren extraordinàries per invertir-hi. Fidel sols a ell mateix, en ambdues guerres actuà com a doble agent, fent negocis amb uns i altres. Ben mirat no era cap traïció, els contractants sabien a que s’atenien.

També entengué que política i economia són dues coses lligades inexorablement, encara que la primera sempre es subordina a la segona. Mai professà cap credo polític, encara que freqüentment ocupà càrrecs polítics. Com a bon prestigitador, generalment es sabé adaptar als canvis de govern i de sistema. Allò únic que li interessava de la política era que li fos útil per prosperar el negoci. Li era fàcil, doncs doblegava voluntats amb doblers. Repartia doblers amb la mateixa facilitat a les JONS que als anarquistes o als socialistes mallorquins, als qui els construí la Casa del Poble. Eventualment les coses li foren malament, però ell sempre les sabia arreglar. El primer any de la dictadura de Primo de Rivera, mel·liflu cirurgià de ferro del país, arribà a sentir l’al·lè al clatell i fou perseguit, res que poguessin arreglar els doblers. Durant la república, tot i tenir fermats Lerroux i Gil Robles, l’amenaça es torna verídica i fou empresonat durant gairebé dos anys pels foscos negocis amb Rivera. Fugat, ajudà als militars sediciosos a aixecar-se. A ell, de tots maneres, poc li importaven la pàtria, les exaltades consignes i la disciplina castrense. El que importava a un home com March, que com Déu feia mons del no res, eren els doblers.

Ressenya de Joan March: l'home més misteriós del món de Pere Ferrer Guasp