Que ningú ho dubti, l’esport a vegades (per no dir gairebé sempre) és una qüestió d’estat. Els règims totalitaris del segle XX el saberen explotar en benefici propi; els pioners en foren els feixistes. Benito Mussolini aconseguí instrumentalitzar la Copa del Món de Futbol, celebrada i guanyada per Itàlia, en pro dels seus beneficis; no tan gratificant resultà per al seu homòleg del Pacte d’Acer organitzar els Jocs Olímpics a Berlín el 1936: el que havia de ser la demostració definitiva de la superioritat ària, es convertí en una demostració pràctica del fracàs de les teories nacionalsocialistes. I tot, gràcies a Jessie Owen.
A indrets com Sud-àfrica o Algèria, l’esport fou una eina més per a la reconstrucció nacional en temps de colonialisme. Precisament és el cas de Sud-àfrica el qui inspirà l’antic corresponsal britànic John Carlin a escriure aquest Factor Humà, una història vibrant i emocionant que ens farà esbossar un somriure de fit a fit impossible d’esborrar mentre continuam la lectura.
Si haguéssim d’establir un molt disputat rànquing de règims polítics inhumans, el de l’apartheid hi tendria un lloc destacat. Els seu ordenament jurídic, era tan cruel i absurd que perfectament hagués pogut servir d’ambientació del procés de Kafka. La base de tot plegat fou una legislació aprovada el 1948 en la que es separava la població segons el color de la pell (blancs, de color, indis i negres) i s’establien drets i deures diferents per a cada un d’ells. Parlant clar: es deshumanitzava qualsevol que no fos blanc per complet.
Entre els blancs del país, especialment entre els bòers, l’esport nacional - el rugby - era viscut amb especial intensitat. Entre els negres, en canvi, el fervor no era ni remotament comparable. Com en la major part de coses, n’eren exclosos i és clar, lògicament no animaven l’opressor; el seu equip era el qui jugués contra Sud-àfrica, fos quin fos.
La passió dels blancs pel joc es traduïa en un potent combinat nacional, capaç de plantar batalla a qualsevol equip. La selecció, coneguda amb el sobrenom d’Springboks, era l’orgull dels blancs del país i un perfecte ambaixador d’un govern entorn al qual. cada cop més, existia un consens internacional per considerar-lo com a pària. Molt correctament examinà la situació el Consell Nacional Africà (CNA), aglutinador de la lluita pels drets civils de tota la població, promovent el boicot internacional a la selecció. Cancel·lacions de gires com la prevista a Nova Zelanda el 1985 foren èxits sonats que impactaren de ple en els aletargats espectadors blancs.
El líder més reconegut del CNA era indubtablement Nelson Mandela, advocat d’ètnia xhosa i d’ascendència reial. Pel seu activisme polític, fou empresonat el 1964. El seu fatídic captiveri durà vint-i-sis anys i increïblement, no deixà una empremta negativa en el caràcter de Mandela, un vitalista irredempt. És precisament ell l’únic gran arquitecte del procés de reconciliació nacional del país; un personatge únic per al qui qualsevol elogi es queda curt. Des dels primers dies a les pudents garjoles de l’apartheid, no deixà d’albirar altre futur que no fos el de la convivència en pau de blancs i negres. A partir d’aquí no es desvià ni un mil·límetre i no vacil·là ni a l’hora d’encarar el més gran problema, ni tampoc de tractar amb el més abjecte dels seus carcellers, ja fos de l’esgraó més baix o el propi president.
En un clima de creixent violència i d’enfrontaments al carrer que implicaven, ara ja, el propi exèrcit, els líders polítics de l’apartheid comprengueren que el canvi polític era inexorable. Era l’any 1985 i decidiren posar en marxa converses polítiques secretes amb el CNA i l’interlocutor que trobaren, com no, fou Mandela. No és que li tenguessin especial estima, al contrari; per a ells, Mandela, com per a la major part de ciutadans blancs del país, era la mateixa encarnació de Lucífer. Aquesta visió timorata contrastava amb el que pensava Mandela, possiblement el polític més pragmàticament lúcid del que tengui constància: al igual que havia fet amb els seus carcellers, se’ls ficaria a la butxaca fent gala de la seva inusitada bonhomia. Tots, un a un, fins arribar als presidents Botha i el seu successor De Klerk sucumbiren al seu encant. Cinc anys després de l’inici de les converses, Mandela era alliberat i aclamat per les masses negres del país.
Mandela, un cop excarcerat passà a ser el president de facto del país i a encarar el problema pel qual s’havia preparat durant tot el seu llarg captiveri: la reconciliació nacional. No era tasca fàcil en una societat dividida i inflamable, on qualsevol espurna, per nímia que fos, podria fer esclatar una guerra civil. Com havia fet amb els antics gestors de l’apartheid, ara es guanyà també un a un els enemics del nou règim. Per fi, el 1994 es celebraren les primeres eleccions democràtiques del país, on el CNA guanyà per majoria aclaparadora. Mandela era anomenat president del primer govern de la Sud-àfrica lliure i es posava al capdavant d’un gabinet de concentració nacional.
Malgrat els avenços, el país seguia dividit i els blancs es sentien insegurs, temorosos d’una possible venjança. Era el moment propici per als grans gestos i tal i com abans els l’havien manllevat, ara se’ls tornava el rugby. És més, Sud-àfrica organitzaria la Copa del Món del 1995. Com un repte personal s’ho agafà Mandela, qui veié en l’esport l’eina idònia per unir els sentiments de tots els sud-africans. “Un equip, un país” fou el lema escollit per representar la selecció. No cal ni dir que encertadíssim. Es compliren les expectatives: a més de campions contra pronòstic, el propi èxtasi de la victòria serví com a espoleta de la reconciliació. Sud-àfrica passava pàgina i a partir de llavors, encarava els seus problemes sense turbulències racials.
Amb tot, un llibre fantàstic i humà. Que ningú no dubti en llegir-lo; és una d’aquelles històries que reconcilien a un amb el maldestre gènere humà.
Ressenya de El factor humà de John Carlin
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada