La divina tragèdia

Diu la biogeografía que els factors climàtics i terrestres condicionen el caràcter de les col·lectivitats. En el cas dels afganesos és plenament acertat; al igual que la seva terra, àrida i rocosa invariablement, el seu caràcter, diuen, és esquerp i la seva aversió cap a l’estranger – cosa lògica per altre banda – els hi és connatural. Tanta guerra els ha tornat cínics, diu el grandíssim periodista Jon Lee Anderson en una de les seves cròniques. Raó no li falta, les tribus de l’Afganistan, molt abans de ser afganeses, guerrejaven des de temps gairebé immemorials. Ja al segle XIX resistiren l’envestida colonial britànica en dues successives guerres (1839-1842 i 1878-1881) i les temptacions russes. La resistència fou tenaç i sanguinària, obligant al britànics a retirar-se i a exposar-se a un dels episodis més vergonyants del període victorià, quan el gener de 1842 foren assassinats setze mil soldats indis i britànics, juntament amb les seves famílies, al seu pas pel congost de Sarobi a mans d’una tribu afganesa.

Resseguir la història afganesa és gairebé tan tortuós com intentar entendre el seu mosaic d’ètnies i tribus. Igualment ho és comprendre la duríssima guerra que es lliura al país, per molt que els nostres governants, amb la boca petita, diguin que s’hi és amb missió humanitària. Els mitjans de comunicació tampoc ens ajuden gaire a encaixar les peces d’aquest trencaclosques, repartit amb peces dispars a Afganistan, Pakistan inclús amb efectes col·laterals realment nocius a l’Àsia Central. Tant sort de l’existència de periodistes i analistes com Ahmed Rashid. No erraré gens si dic que és l’home amb un coneixement més vast dels conflictes que han assolat l’Afganistan i de la política al Pakistan de les darreres dècades; de fet, ja ho demostrà al seu inestimable llibre Els Talibans. A més a més, és honest i no amaga complicitats ni relacions personals amb alguns dels actors principals dels esdeveniments que relata; i com a bon periodista, quan s’escau, no es guarda de criticar-los. I encara més, no li basta amb analitzar: s’atreveix a formular propostes.

La invasió soviètica d’Afganistan (1979-1989) fou epicentre d’un sisme que avui encara repica. S’aturà de facto la política de distensió en el sistema bipolar de la guerra freda, convertint el país en un veritable camp de batalla entre americans i soviètics. Sense intervenir directament, el govern de Ronald Reagan subministrà armament i enormes sumes de diners als mujahidins que combatien el comunisme a les estepes i muntanyes. El seu testaferro fou Mohammad Zia ul-Haq, cruel dictador militar que governà el Pakistan entre el 1977 i el 1988, qui vehiculà les ajudes a través dels serveis secrets del país (ISI). El reg de divises únicament fou pels islamistes, els únics patriotes a ulls del govern. Milers de joves d’arreu del món musulmà sentiren la crida a la lluita contra el kafir invasor, generosament finançada per Washington i els wahabbites.

Afganistan ajudà a posar punt i final a la URSS. Les independències a l’Àsia Central suposaren, en la majoria de casos, que la vella burocràcia seguís al poder A Washington, els neocons republicans, amb Francis Fukuyama al capdavant, albirare la fi de la història. Aquesta nimietat, emperò, no fou obstacle per seguir finançant els militars pakistanesos. De la reconstrucció del devastat Afganistan, tal vegada en parlarien més endavant...

A la Gihad hi seguí la guerra civil. El país fou literalment destruït. Els joves sense ofici ni benefici, veterans educats en madrasses, es comptaven per milers. S’autoanomenaren talibs, escollint un enigmàtic personatge i desarrapat personatge, el Mul·là Omar, com a cap del moviment. Decidiren passar a l’acció el 1994, prometent acabar amb el domini dels senyors de la guerra, el que indubtablement congratulà enormement la població del país. El 1996 Kabul ja era a les seves mans. L’execució pública del doctor Najibullah, antic president comunista entre 1987 i 1992, fou la màxima expressió de la nova inflexibilitat que, a partir d’ara, imperaria.

Lluny de la severa mirada de Washington, el país anà defallint poc a poc mans de les tropes talibans, exceptuant una petita regió al Nord on hi resistien les tropes de l’Aliança del Nord, comandades pel llegendari Ahmed Shah Massoud fins a la seva mort el 2001 pocs dies abans de l’11-S. Lògicament les potències mundials i regionals s’afanyaren a estendre la seva influència en un i altre bàndol: Rússia, Iran i la India apostaren per l’aliança multiètnica; el Pakistan apostà, també com a contrapunt a la India, pels seus germans paixtus de l’Afganistan. La seva estratègia de totes maneres, era de llarg abast. L’influent exèrcit del Pakistan – tots els països tenen un exèrcit, però a Pakistan l’exèrcit té un país – sempre havia considerat l’Afganistan com una mena de pati del darrere on estendre-hi la seva influència, contribuint també, de pas, a enfortir la postura nacional en les seves paranoiques rivalitats amb la India.

L’onze de setembre de 2001 trontollaren els ciments d’arreu del món i l’epicentre es dividí entre Nova York i l’Àsia Central. Fins aleshores, George W. Bush – amb la perspicàcia dels grans estadistes – havia pensat que els talibans eren un grup de música femení. Més informats - no massa més - estaven Dick Cheney, Donald Rumsfeld i Paul Wolwofitz. Aquests dos darrers, dies després dels atemptats ja donaren presses a la CIA per inculpar dels atacs a l’Iraq. Pervez Musharraf, a partir de llavors indefectible aliat americà, profetitzà molt acertadament que els EEUU reaccionarien com un ós ferit. Decidit a posar-se a resguard, oferí plena col·laboració per a la invasió del país veí, mentre de sotamà l’ISI seguí aportant diners, armament i logística als talibans fins al fianl del règim. La cosa no acabà aquí i encara anà a més, doncs els pakistanesos oferiren deliberadament cobertura i terreny per on escapar-se als talibans i a les seves tropes estrangeres, entre les quals s’hi trobaven els temibles uzbeks del Moviment Islàmic i el mateix Bin Laden. Amb total comoditat s’instal·laren a les províncies del nord del país, poblades per tribus paixtus, i amb l’aquiescència dels serveis secrets i del propi Islamabad, reorganitzaren tota la infraestructura que s’havia perdut amb la guerra. Ara, el nord del Pakistan era territori talibà i el centre mundial d’entrenament per la Gihad. Només era qüestió de temps tornar entrar a l’Afganistan i efectivament, així fou quan el 2003 Rumsfeld veié acomplert el seu desig d’envair Iraq. Les hostilitats, amb més força que mai, tornaven i aquest cop, també al Pakistan, on el govern es veié impotent per aturar uns talibans autòctons que tan amablement havia protegit i finançant.

Sense poder ni tan sols intuir un final, la guerra contra el terrorisme iniciada arran de l’11-S presenta un balanç més aviat negatiu. El món no és un lloc ni més segur ni molt menys. Els EEUU i els seus aliats occidentals caigueren en els mateixos errors que en la postguerra soviètica, convertint la reconstrucció nacional en una quimera. Confiaren el país en mans de polítics ineptes, això si ben relacionats amb Washington – Hamid Karzai i Zalmay Khalilzad, homes forts a Kabul, eren antics treballadors de la multinacional petroliera californiana UNOCAL – que es preocuparen més d’enriquir els seus amics amb contractes beneficiosos que no pas de millorar la vida de la població. Més greu encara, es confià la batuta de la persecució d’Al-Qaeda a brutals dictadors com l’uzbek Islam Karimov, amb uns informes de violació dels drets humans que farien empal·lidir Idi Amin Dad, o el mateix Musharraf, responsable quasi directe de la proliferació incontrolada de l’islamisme al Pakistan, un país, no cal recordar-ho amb armes nuclears.

Ressenya de Descens al Caos d'Ahmed Rashid