L'espectacular vida de Don Joan

Amb L’home més misteriós del món (Barcelona, 2008), l’alaroner Pere Ferrer Guasp dona per tancat un cicle de llibres al voltant de la figura de Joan March. Els dos primers que publicà, més dirigits específicament al públic especialitzat, foren Joan March: els inicis d’un imperi financer (Palma, 2000) i Joan March, la cara oculta del poder (2004). De manera més recent, també evocà, encara que indirectament, la figura de March a Contraban, República i Guerra (Palma, 2008). Juntament a aquests títols, la seva feina historiogràfica es sustenta en un conjunt d’articles que el converteixen, indubtablement, en el principal expert en tot allò que envolta al contrabandista mallorquí.

Encara avui, la figura de Joan March, es veu envoltada d’una aura de misteri, d’una certa llegenda. En vida fou un personatge polièdric, amb múltiples cares, encara que sempre encaminat a una cosa: fer doblers. Aduladors, que mai ni faltaren, com el falangista Giménez Caballero el consideraren com el prototipus de superhome nietzchià. Altres, com l’ambaixador britànic a Madrid, més prosaics, el definiren com una mena d’Al Capone en un cable telegrafiat al Foreign Office el novembre de 1933. March era capaç de tot. Coneixia les regles de qualsevol joc, s’hi adaptava sense immutar-se. Quan li convenia es mostrava com un pietós home de negocis respectable, quan les coses se li giraven era capaç de qualsevol cosa. Es mostrà igual d’impàvid i tranquil quan, en plena guerra civil visità Mussolini, o com quan, en un llunyà 1909 no dubtà, pistola en mà, en agitar una irascible massa de vilers contra els carrabiners que li havien confiscat una mercaderia. Com les vergues, mai es vinclava davant res.

El que és cert és que nasqué a Santa Margalida el 1880 al si d’una família benestant; el seu pare, Joan March Estelrich, un comerciant especialitzat en productes de la terra, era un dels cacics locals que germinarem arreu arrecerats pel bipartidisme de la Restauració. Els March mai passaren penúries i el jove Joan, com alguns biògrafs afirmaren i ell mateix s’encarregà de certificar diverses vegades, delerós de projectar una imatge d’home fet a si mateix, mai es veié obligat a treballar de porqueret. Quan el jove March comptava amb vint-i-cinc anys, ja introduït al món dels negocis, es casà amb Elionor Servera. No era més que un matrimoni de conveniència, a través del qual s’unien indissolublement els llinatges de dos rics comerciants. Amb la seva dona mai hi tingué una relació fluïda; mentre ella era obligada a ser a casa, March es dedicava a saciar el seu voluble apetit amb múltiples amants, a les qui generalment regalava luxoses pedres precioses. Això, no obstant, no fou motiu per a consentir cap tipus de relació adultera de la seva muller. Precisament, per aquest motiu, s’originà un dels assumptes més foscs que envolten March: l’assassinat de Rafel Garau, fill d’un soci contrabandista, el 1916. El jove, assassinat de manera violenta a València, mantenia una relació sentimental amb donya Elionor. Sobre el cas, pel qui mai ningú fou condemnat, hi planava omnipresent l’ombra de March.

La seva carrera en el món dels negocis fou fulgurant. Al moment de la seva mort, el 1962, arribà a posseir una fortuna gairebé inimaginable, la setena del món segons el New Yorker. El seu primer treball fou a les ordres del seu pare. L’envià a Alcúdia a aprendre d’Antoni Maria Ques, conegut popularment com en Torró, qui durant un temps fou el seu principal soci comercial. La relació, emperò, s’acabà trencant i en Torró acabaria afusellat pels franquistes el 1937 davant la indiferent mirada de March, implacable i brutal davant el que considerava traïcions.

Empès per una avidesa de doblers i dotat d’una intel·ligència innata per les finances, el jove Joan aviat començà a volar tot sol. Del seu pare ja ho havia après tot, li havia ensenyat l’aritmètica bàsica dels negocis. El 1902 començà a invertir en contraban, l’activitat que el faria cèlebre arreu del món. Quatre anys després ja posseïa la seva pròpia fàbrica de tabac a Orà; el 1926 ja havia fundat el seu propi banc. L’expansió era impossible d’aturar i l’empori de March gairebé es convertí en inabastable, els seus tentacles s’arribaren a estendre al sector petrolífer fins al de les comunicacions marines o a la premsa escrita, sempre al servei dels negocis.

Lector brillant dels tempos que marca cada conjuntura, sabé aprofitar les penúries dels conflictes armats per treure’n benefici. Feu seu la màxima que, anys després, popularitzà George Soros: “s’ha d’invertir quan corre sang pels carrers, encara que la sang sigui meva”. Evidentment, ni ell ni March mai vessaren sang. En canvi, però, si que invertiren. La Primera i la Segona Guerra Mundial se li presentaren extraordinàries per invertir-hi. Fidel sols a ell mateix, en ambdues guerres actuà com a doble agent, fent negocis amb uns i altres. Ben mirat no era cap traïció, els contractants sabien a que s’atenien.

També entengué que política i economia són dues coses lligades inexorablement, encara que la primera sempre es subordina a la segona. Mai professà cap credo polític, encara que freqüentment ocupà càrrecs polítics. Com a bon prestigitador, generalment es sabé adaptar als canvis de govern i de sistema. Allò únic que li interessava de la política era que li fos útil per prosperar el negoci. Li era fàcil, doncs doblegava voluntats amb doblers. Repartia doblers amb la mateixa facilitat a les JONS que als anarquistes o als socialistes mallorquins, als qui els construí la Casa del Poble. Eventualment les coses li foren malament, però ell sempre les sabia arreglar. El primer any de la dictadura de Primo de Rivera, mel·liflu cirurgià de ferro del país, arribà a sentir l’al·lè al clatell i fou perseguit, res que poguessin arreglar els doblers. Durant la república, tot i tenir fermats Lerroux i Gil Robles, l’amenaça es torna verídica i fou empresonat durant gairebé dos anys pels foscos negocis amb Rivera. Fugat, ajudà als militars sediciosos a aixecar-se. A ell, de tots maneres, poc li importaven la pàtria, les exaltades consignes i la disciplina castrense. El que importava a un home com March, que com Déu feia mons del no res, eren els doblers.

Ressenya de Joan March: l'home més misteriós del món de Pere Ferrer Guasp