Breu guia per baixar al caos

“Según se va acercando la frontera, aumenta mi convencimiento claro pero difícil de explicar, de que no solo marca límites espaciales, sino también temporales, de que al atreverme a hacer este viaje me estoy introduciendo en una realidad distinta e incomprensible, en la cual los criterios lógicos y éticos que hasta ahora eran válidos resultan por completo inservibles. No ajenos, opuestos o adversos, sino precisamente eso, inservibles. El sentido del tiempo se disipa, aunque parezca que fluye igual en todas partes. Desaparece la fe en la sólida coherencia de los acontecimientos, en la síntesis racional y en el genio del ser humano, que le ha permitido, como él mismo piensa, dominar la naturaleza”. (Una oración por la lluvia, Wojciech Jagielski).

Bombes, atemptats suïcides, assalts armats,… les notícies que ens arriben d’Afganistan no són gaire afalagadores. Aviat farà deu anys de combat contra els talibans; i més de trenta d’ençà que els mujahidins, entrenats i armats per Estats Units i els seus aliats, començaren a guerrejar contra els invasors soviètics. La recent efemèride dels atemptats contra les torres seria un bon moment per començar a fer-nos preguntes, ordenar fets i demanar responsabilitats. Per a qui li interessi aquí hi va una modesta (i gens exhaustiva) guia per intentar entrede-ho tot plegat:

- Guerras profanas. Afganistán, Estados Unidos y el terrorismo internacional (2002) de John K. Coleey: Tal vegada la millor obra que s’ha escrit sobre els anys de la jihad i la trama que s’ordí per armar-los i finançar-los. És difícil de trobar però val la pena.

- El nuevo imperio americano. La reconstrucción nacional en Bosnia, Kosovo i Afganistán (2003) de Michael Ignatieff: Un breu i lúcid assaig on posa en perspectiva el paper dels Estats Units com a gendarme mundial (un imperi sense consciència de ser-ho) i les dificultats i contradiccions que reverteix un procés de construcció nacional. Una mica obsolet, encara que aporta claus interessants per llegir el temps present.

- Una oración por la lluvia. Historias de Afganistán (2008) de Wojciech Jagielski: En la línia de les obres del seu compatriota Ryszard Kapuscinski. És més interessant des del punt de vista literari que no per l’històric. Recull les impressions , reflexions i entrevistes del periodista al país.

- La tumba del león. Partes de guerra desde Afganistán (2003) de Jon Lee Anderson: Un recull de cròniques i reportatges de la invasió nord-americana que resseguí els atemptats de les torres bessones.

- ¿Quién mató a Daniel Pearl? Odio y terror en Oriente Medio (2003) de Henri-Bernard Levy: Daniel Pearl fou un periodista nord-americà d’origen jueu assassinat per una cèl·lula jihadista a Pakistan. És un llibre força interessant malgrat l’autor (no necessita presentació, basta una ullada als seus articles dels diumenge a El País). Escrit en forma de reportatge, hi demostra les evidents connexions entre talibans, Al-Qaeda i els serveis secrets del Pakistan.

- Jihad (2002); Els talibans (2002); i Descens al caos (2009) del periodista pakistanès Ahmed Rashid. Si algú vol aprendre alguna cosa sobre Àsia Central, Afganistan i els talibans simplement ha de llegir algun dels seus llibres.

- Afganistán, un conflicto interminable (2010) de Fabián Sánchez León: El seu principal interès és que ha estat escrit per un alt comandament de la OTAN en aquesta missió. És un llibre senzill i de fàcil lectura, amb l’única pega que, lògicament, presenta sols la visió oficial.

- La yihad. Expansión y declive del islamismo de Gilles Kepel (2002): Un clàssic sense pal·liatius. Es tracta d’una síntesi de la història dels moviments islamistes – d’Afganistan a Bòsnia passant per Iran o Algèria – d’ençà de la seva aparició.

- Soldado de la CIA (2002) de Robert Bauer: Escrit pel mític ex-agent secret, a qui George Clooney interpreta a Syriana. Tampoc és un llibre sobre l’Afganistan (de fet no en parla ni hi posa un peu) tot i que si parla de l’onze de setembre i sobretot, dels canvis que sobrevingueren a l’Agència després de la caiguda del mur. És molt entretingut, com una novel·la d’aventures.

Perseguint la mà de Déu

Després d'haver llegit l'autobiografia de Maradona - Yo soy el diego - de marcat caràcter propagandístic i autojustificador, vaig voler contraposar-la a una biografia no oficial. És així, com fa poc més d'una setmana arribava a les meves mans l'obra del britànic Jimmy Burns, ex-corresponal de la BBC a l'Argentina i gran aficionat del futbol.

L'obra de Burns, des del mateix moment en que entrà en circulació a mitjans de la passada dècada, feu entrar Maradona - i el seu famossím entorn clànic - en un estat d'irascibilitat que el portà a intentar demandar a totes aquelles persones que havien col.laborat amb el llibre. Quan l'anà a presentar a l'Argentina, hagué de patir una intenssísima campanya de desprestigi i persecució per parts dels mitjans de comunicació i les barras bravas. Fins i tot, segons afirma, més gran que quan fou corresponsal a Buenos Aires durant la guerra de les Malvines - o Falklands com els hi diuen a la metropoli.

Lluny de caure en la lloança habitual sobre Maradona, Burns analitza la seva figura des d'un punt de vist molt crític i posa en evidència les seves contradiccions més flagrants.

Al llarg de la seva vida, Diego Armando Maradona ha esdevingut una de les icones més rentables per a innumerables marques, així com també, tràgicament, ho fou per la dictadura argentina i pels padrins de la màfia napolitana. També per a la seva família i el clan dels Maradona, un dels motius que el portarà a un enfrontament directe amb la directiva del Barça. Aquesta tesi, serà la que desenvoluparà l'autor.

És així, com es van desvelant les relacions amb diferents manàgers com Jorge Czyterspiller - a qui acabarà despatxant quan es trobi en la bancarrota - o mafiosos com Coppola, agent conectat amb les altes esferes de la política argentina. Durant la seva estada a Nàpols, serà famosa la seva relació amb els capos d'una opulent i desvergonyida màfia.

Personalment, a mi m'han cridat moltíssim, fet pel que ho vull recalcar, les relacions amb els diferents règims i personatges de la política argentina. Durant la dictadura dels generals, amb Maradona essent encara Dieguito, la seva figura, com a líder de la selecció campiona del mundial juvenil de Japó al 1979, serà utilitzada en benefici propi de la dictadura. El presentaran com la llavor del futur que germina amb el seu règim. Això farà que mentre duri el règim dictatorial, s'impedeixi la seva venda a un club europeu.

Ja adult, en els anys de la seva decrèpita retirada futbolistíca, serà ferm defensor i amic de Carlos Menem. De fet, avui encara dura. En els moments més feliços del duet, la relació arribarà a anar més enllà i Maradona, és anomenat ambaixador honorífic de l'Argentina.

Tal dia com avui, quan ja fa 21 anys de la famosa Mano de dios, futbolistícament parlant, el Diego és una ombra del que va arribar a ser. Els excessos continuats i els anys, evidentment pesen. Malgrat tot, a nivell carismàtic i personal, continua essent el mateix de sempre; una mescla entre un egoísme i un carisme irreverent desmesurat, capaç de despertar l'odi i l'amor més intransigent. Talment com les divinitats...