dissabte, 3 de setembre del 2011

Perseguint la mà de Déu

Després d'haver llegit l'autobiografia de Maradona - Yo soy el diego - de marcat caràcter propagandístic i autojustificador, vaig voler contraposar-la a una biografia no oficial. És així, com fa poc més d'una setmana arribava a les meves mans l'obra del britànic Jimmy Burns, ex-corresponal de la BBC a l'Argentina i gran aficionat del futbol.

L'obra de Burns, des del mateix moment en que entrà en circulació a mitjans de la passada dècada, feu entrar Maradona - i el seu famossím entorn clànic - en un estat d'irascibilitat que el portà a intentar demandar a totes aquelles persones que havien col.laborat amb el llibre. Quan l'anà a presentar a l'Argentina, hagué de patir una intenssísima campanya de desprestigi i persecució per parts dels mitjans de comunicació i les barras bravas. Fins i tot, segons afirma, més gran que quan fou corresponsal a Buenos Aires durant la guerra de les Malvines - o Falklands com els hi diuen a la metropoli.

Lluny de caure en la lloança habitual sobre Maradona, Burns analitza la seva figura des d'un punt de vist molt crític i posa en evidència les seves contradiccions més flagrants.

Al llarg de la seva vida, Diego Armando Maradona ha esdevingut una de les icones més rentables per a innumerables marques, així com també, tràgicament, ho fou per la dictadura argentina i pels padrins de la màfia napolitana. També per a la seva família i el clan dels Maradona, un dels motius que el portarà a un enfrontament directe amb la directiva del Barça. Aquesta tesi, serà la que desenvoluparà l'autor.

És així, com es van desvelant les relacions amb diferents manàgers com Jorge Czyterspiller - a qui acabarà despatxant quan es trobi en la bancarrota - o mafiosos com Coppola, agent conectat amb les altes esferes de la política argentina. Durant la seva estada a Nàpols, serà famosa la seva relació amb els capos d'una opulent i desvergonyida màfia.

Personalment, a mi m'han cridat moltíssim, fet pel que ho vull recalcar, les relacions amb els diferents règims i personatges de la política argentina. Durant la dictadura dels generals, amb Maradona essent encara Dieguito, la seva figura, com a líder de la selecció campiona del mundial juvenil de Japó al 1979, serà utilitzada en benefici propi de la dictadura. El presentaran com la llavor del futur que germina amb el seu règim. Això farà que mentre duri el règim dictatorial, s'impedeixi la seva venda a un club europeu.

Ja adult, en els anys de la seva decrèpita retirada futbolistíca, serà ferm defensor i amic de Carlos Menem. De fet, avui encara dura. En els moments més feliços del duet, la relació arribarà a anar més enllà i Maradona, és anomenat ambaixador honorífic de l'Argentina.

Tal dia com avui, quan ja fa 21 anys de la famosa Mano de dios, futbolistícament parlant, el Diego és una ombra del que va arribar a ser. Els excessos continuats i els anys, evidentment pesen. Malgrat tot, a nivell carismàtic i personal, continua essent el mateix de sempre; una mescla entre un egoísme i un carisme irreverent desmesurat, capaç de despertar l'odi i l'amor més intransigent. Talment com les divinitats...