Paradís de xapa i fems

Poques vegades els debuts literaris són tan fulgurants i aclamats com el de Xavier Sarrià. Nascut a Barcelona fa trenta dos anys, ha passat la major part de la seva vida vivint a la ciutat de València. Llicenciat en filologia catalana, col·labora amb mitjans digitals com Vilaweb i escrits com el periòdic quinzenal l’Accent. És conegut principalment, però, per ser el cantant i lletrista del grup Obrint Pas, probablement la banda musical de més qualitat del panorama català actual. Ara, de la mà de l’editorial Bromera, s’estrena al món dels llibres.

Amb traç directe i brillant, sense floritures ni elucubracions innecessàries, les vints i dues històries que composen el llibre són una invitació a reflexionar, al ritme de cadascú, sobre aquest món nostre en constant canvi i de complexitat creixent i per desgràcia, inabastable. Sarrià ens fa una invitació a pensar i ho fa sense apriorismes, sense ganes de moralitzar i sobretot, intentant – encara que no sempre acertadament, cal ser sincers – defugir del tòpic. Les històries giren ràpides, com si es tractés d’una càmera en moviment, passant amb frenesí d’una banda a l’altre del globus terraqui.

Es fan evidents els múltiples recursos dels que beu el llibre, les referències culturals de les que ha mamat l’autor són constants. Es projecten a cada escrit; sigui en les cites que encapçalen alguns capítols o bé fent presència en algun dels múltiples escenaris recreats. Són elements generacionals i transgeneracionals que han quedat inequívocament gravats en el memorial col·lectiu tals com el famós llanterner italià de Nintendo dissenyat per Shigeru Miyamoto. D’especial rellevància són les inqüestionables referències al món del cel·luloide. Especialment perceptible és la influència de la pel·lícula La Haine (1995) del director francès Mathieu Kassovitz, amb la que s’obre i tanca el llibre. “El més important no és la caiguda, sinó l’aterratge” recorda amenaçant l’aforisme que se’ns projecta al principi del film. A la fàbula Ambició, amb una formiga com a protagonista, apareix el record, menys melós i dulcificat que la visió de Hollywood, és clar, de l’antic llargmetratge d’animació Antz (1998). Aquí, emperò, com en qualsevol revolució que es preui, l’estructura social si acaba rebentada en mil bocins.

A mesura que avançam en la lectura, ens ve indefugiblement al cap una altre referència cinematogràfica – si hem vist la pel·lícula, clar – la Babel (2006) d’Alejandro González Iñarritu: històries aparentment aïllades en l’espai, inconnexes, però que comparteixen un fil comú a vegades imperceptible. I és que, en aquest paradís de xapa i fems en el que vivim, tot és possible. Que hi té a veure, a primer cop d’ull, una hikikomori japonesa, enterrada voluntàriament en vida per culpa de l’asfixiant pressió social, amb el fill d’un veterà americà en estat catatònic víctima del síndrome post - bèl·lic? Com és que a un kurd li cauen les llàgrimes davant la televisió mentre treballa en un fosc tuguri, probablement llargues hores cobrant un sou de misèria, a la freda Berlin? A un jove d’una banlieue francesa, paradís de misèria i música rap, que li passa pel cap quan el barri sencer s’inflama de ràbia per la mort d’un company a mans de la policia? Quin és el preu de la vida per als joves de les villas miseria de l’Argentina?

Mentre el nord pateix de sobreabundància, el sud mor afamat i assedegat. El que hauria de ser una ironia inimaginable, és la crua realitat. El fresc del planeta que se’ns proposa no pot parèixer més pessimista, el d’un lloc on pràcticament no hi brota ni un bri d’esperança,on la nàusea hauria de ser la tònica general dels nostres sentiments. Per sort, no és així. La realitat ens ensenya que les coses no són així; on hi ha vida hi ha esperança, sempre se’ns diu. Per petita que sigui l’escletxa, sempre es manté l’esperança viva. Sarrià ho sap i així ens ho explícita. A les colpidores històries, per desgràcia palpables en indrets gens ignots del planeta com les nostres pròpies ciutats, s’hi contraposen les que són capaces d’arrancar-nos un somriure. El cèlebre historiador Eric Hobsbawm, inventor de la ja també cèlebre convenció del segle curt per referir-se al període comprès entre la Primera Guerra Mundial i la caiguda del mur de Berlin, al ser interpel·lat sobre com es presentava el segle XXI contestava que creia fermament en que, en termes generals, es reduirien fenòmens com la pobresa endèmica i es produiria l’emancipació de la humanitat de les garres de la indigència. “La recerca de la felicitat” – citant un dels pares de la pàtria americans, Thomas Jefferson – és la motivació general dels humans. Almenys en aquests temps moderns en els que ens ha tocat viure, diu.

Tant de bo que Històries del Paradís sigui només un punt de partida i no un punt i final, que esdevengui l’inici d’una dilatada carrera, esperem, tan afamada i encertada com la musical: de talent i fusta, segur, no en falten.

Ressenya d'Històries del Paradís, de Xavier Sarrià