2007. Nicolas Sarkozy aspira a culminar una meteòrica carrera política, encarant la recta final del seu ascens a la presidència de la República. Al seu voltant, a banda d’innombrables assessors, s’hi mourà una gernació de periodistes i corresponsals. També, per inusual que sembli, una escriptora. Una sola. No és altre que Yasmina Reza (París, 1959) qui sempre en un segon terme, exercint d’observadora passiva, actuà com a ombra del candidat. Serà l’única que un cop apagats els focus dels mítings, retirades les càmeres i esvaït l’eixam de periodistes, es mantindrà al costat de Sarkozy. El polític deixarà pas a l’home.
El relat que ens ofereix Reza, d’escriptura frenètica – el propi títol del llibre pot entendre’s com una declaració d’intencions, sense comes – i concisa, bascula de manera ambivalent entre la sàtira i la mordacitat. Esbossa un personatge escindit entre dues personalitats; la privada i la pública, calculada al mil·límetre i que inevitablement soterra la primera, condemnada a ser opaca.
Sarkozy és l’encarnació perfecta d’una bèstia política. Tota la seva projecció pública respon a una única finalitat. Fa seva la màxima dels Clericuzzo – un alter ego dels Corleone a l’últim don, també de Mario Puzo – que resa que el poder no ho és tot, és l’únic. En el seu cas, el poder – fins i tot el propi sentit vital de la seva existència – passa per la presidència. Ser president sols és un punt de partida.
L’ambició personificada no conjuga en passat. Solament en present i en futur. La memòria és efímera, molesta i les paraules són fugaces, destinades a l’oblit. La immobilitat, com escriu la pròpia autora, és la mort. L’ahir no existeix. No obstant la persistència és una virtut. Per guanyar cal repetir-se fins a la sacietat, sigui quin sigui l’auditori. La política és màrqueting. No venen els fets ni els arguments, encara que a França la tradició política sigui profunda i molt més ferma i seriosa que a l’Estat Espanyol. El que ven és la imatge. Sarkozy ho sap i juga la bassa. Encara que a posteriori al llibre, ens ho ha demostrat amb el seu affaire matrimoni amb Carla Bruni.
A l’arena política, entre els seus propis correligionaris, Sarkozy s’erigeix en amo i senyor. En un tsar que ordena i dirigeix fent gala de la seva omnipotència. Ningú gosa replicar-li. Quan parla assevera i no se’l interromp. Sigui per por o ambició els col·laboradors no el contradiuen, encara que s’equivoqui. Sortir en una foto amb el candidat, cantar La Marsellesa al seu costat, pot suposar visibilitzar-se dintre de la meritocràcia.
En el terreny personal és un home diferent al polític, encara que igual de metòdic. Vanitós fins a l’exasperació, amb un punt de fatxenderia a l’estil de Joe Pesci – la comparació és de l’autora - és sent el centre del món, talment un infant. Malgrat ser igual d’ordinari i trivial que tots nosaltres, ell no s’hi sent. Creu brillar amb llum pròpia, ser un far solitari enmig de la vulgaritat. És una obsessió en un mateix, oblidant inevitablement la resta.
Segurament la intenció de Sarkozy, al deixar penetrar Yasmina Reza al seu nucli íntim, era diferent. El retrat no ha estat del seu agrat. De fet, ho ha manifestat públicament. Creia que en sortiria indemne, inclús reforçat. És el que té la vanitat. Res més lluny de la realitat, darrerament sembla sortir-li tot malament. O almenys és el que ens arriba a través dels mitjans de comunicació de masses. La seva popularitat ha anat caient exponencialment i els escàndols i problemes se li acumulen. Ell, però, ha arribat a on volia. Al seu punt de partida.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada