50 anys de revolució a Cuba

Són realment pocs els temes capaços de polaritzar les opinions fins al límit que, a vegades, pot semblar que no hi ha punt d’enteniment ni manera de dilucidar-lo. Un d’ells, sense dubte, és la revolució cubana. Una bona mostra n’és el mercat editorial català, no exempt de publicacions dispars en un sentit o altre. A tall d’exemple, podriem citar el feixuc És possible construir el socialisme a Cuba? (Lleida, 2004) del politòleg Darío Machado; o bé el Dissidents (Barcelona, 2007) i la Història de Cuba al segle XX (Barcelona, 2006) de Xavier Deulonder, de marcat caràcter anticastrista. Ell llibre de la filòloga Teresa Amat és ve a sumar a un llarg llistat de títols.

A través d’un mosaic construït a partir de postals – en paraules de la pròpia autora - sobre temes concrets, Castracions ens porta a una visió global – molt personal, tot sigui dit – d’aquests cinquanta anys de revolució i sobretot, centrant-se en el present més immediat. Igualment, el capítol final del llibre, es vincula al món de la literatura. En ell s’hi passegen personalitats diverses, vives i mortes, del panorama literari de les darreres dècades. L’únic denominador comú és haver explicitat el seu suport al castrisme. Alhora de valorar-los, Amat no es talla i dispara a tort i dret.

Vagi per endavant que les meves conviccions no són precisament les d’un anticastrista, però diria que per a qualsevol persona que s’apropi al llibre a través d’un prisma objectiu, en pot entreveure clarament que no és fruit d’altre cosa que d’un anticomunisme visceral. A través d’una de les cites del llibre, de Raymond Aron, se’ns especifica que objectivitat no significa imparcialitat. Precisament, l’axioma principal del llibre no és l’objectivitat ni la imparcialitat. Només cal donar un cop d’ull a algunes de les fonts emprades; la gran majoria d’elles, extretes d’internet, provenen de pàgines web de membres de l’oposició disseminats pel món, principalment a Miami i Madrid. A través d’elles, ens ofereix tot un seguit d’índexs i dades estadístiques de les quals no s’atreveix ni a dubtar-ne. Assumint com ella mateixa fa (aquí la subscric sense reserves) que les dades oficials són falses i inflades, com és que no ho són aquestes, obtingudes voluntariosament i amb uns, segurament, més que precaris i paupèrrims mitjans. Pel que es veu, ni es planteja contraposar dades, ni oferir les d’organismes oficials. No és només això; també es donen per certes afirmacions basades únicament en conjectures més que dubtoses tals com la connexió cubana en l’assassinat de Kennedy o que Salvador Allende, aquell fatídic onze de setembre al Palau de la Moneda, es suïcidà obligat per esbirros cubans. Pel que sembla, a Fidel, li semblava massa deshonrós que no resistís.

Quan ens descriu les condicions de vida de Cuba, l’illa sembla l’encarnació terrenal del més terrible arvern imaginat. Siguem sincers i reconeguem que Cuba és un país atrotinat, on les coses no funcionen i on l’escassetat és quelcom més que una obvietat. Ara bé, d’aquí al panorama que descriu Teresa Amat hi ha un bon tros. Baix el meu punt de vista, crec que és un error de prisma; sembla que, a vegades, no es vol assumir que Cuba és un país de tercer món, que no es situa socialment al que coneixem com occident. En base a l’índex de desenvolupament humà, elaborat per les Nacions Unides – de moment no se’ls acusa de comunistes, mai se sap –el passat 2008, Cuba es situaria al grup de països amb un índex alt de desenvolupament humà. Concretament, al lloc quaranta-vuit; del continent americà solament el superen les minúscules Barbados, Xile, Argentina i l’Uruguai. Si ho traslladam a l’esperança de vida, es situa com a trenta-dosè al rànquing mundial.

Sembla que la revolució, liderada per un bergant prestigitador que s’ha dedicat a enganyar tot que es preui des dels albors de la revolució a Sierra Maestra, només ha fet que portar desgràcies a les contrades de l’illa. Un infern. I d’aquí, a les fabulacions més que a l’exercici històric. Seguint l’estela de les teories conspiratives, es ponderen i entren en boga els guanys revolucionaris i la naturalesa mateixa del castrisme. La voluntat de descrèdit, altre cop, torna a donar lloc a comparacions i teories més que dubtoses. Citant al dissident Carlos Franqui, antic membre de la cort dels revolucionaris barbuts, la immutabilitat és total alhora de comparar Castro amb Mussolini i el propi Hitler: l’entrada de Fidel a l’Havana, diversos dies després del primer de gener dia de la fugida de Batista, li recorda la marxa sobre Roma; el programa esbossat a l’al·legat pronunciat durant el judici pels fets del Quarter de Moncada, succeïts el 1953, famós pel cèlebre La historia me absolverá, es veu que li recorda el Mein Kampf. La veritat és que, si més no, són uns curiosos plantejaments per un estat que també s’hauria dedicat al narcotràfic a gran escala...

Com podria aventurar qualsevol ment, independentment del seu nivell de lucidesa, és que Cuba tampoc és perfecta. Ni molt menys. Encara són molts els deures pendents, innombrables diria. Començant per la manca de llibertats diverses i acabant pels privilegis de la ingent burocràcia estatal. Cal restar a l’expectativa, doncs ara el futur de Cuba és més incert que mai i s’imposen necessaris canvis. Cal restar a l’expectativa dels canvis generats per la transició de poder intern; igualment al nou panorama polític d’Amèrica Llatina, amb l’adveniment de noves experiències polítiques d’esquerres. No ens oblidem, tampoc, com reacciona l’administració post-bush.

Un dia, a Fidel i la seva revolució la història els jutjarà. Tal vegada els condemni, o com ell pensa, els absolgui. Ara mateix només hi ha una certesa; qui el jutgen són els cubans. I a falta de veredicte final, de moment, estan absolts.

Ressenya de Castracions, de Teresa Amat