No hi ha dubte de que Francisco de Miranda – conegut a Veneçuela com el Precursor - fou una de les personalitats polítiques més excepcionals al tombant entre els segles XVIII i XIX: viatjà arreu d’Amèrica, Àsia i Europa; participà activament als tres fets més significatius de la seva època – la independència dels Estats Units, la Revolució Francesa i l’emancipació d’Hispanoamèrica; i s’enfundà la casaca de tres exèrcits diferents: l’espanyol, el francès i el rus. Durant anys figura menystinguda i condemnada a l’oblit, ha tornat a adquirir protagonisme amb l’adveniment d’Hugo Chávez. Amb la seva voluntat de connectar la república bolivariana amb els pares fundadors de la pàtria, sempre a través d’una lectura triomfalista, la figura de Miranda ha passat a formar part del que Thomas Carlyle anomena l’herorarquia nacional.
Podem parlar de tres Mirandas diferents al llarg de la seva vida: un com a oficial al servei de la corona espanyola; un altre com a viatger perseguit arreu d’Europa; i una altre com a líder independentista americà. Com són possibles aquests canvis? Com pot passar un prometedor oficial de l’exèrcit espanyol a ser considerat un “traïdor [...] de perfidos designios [...] fascineroso [...] revolucionario [...] y celebre (sic) por sus acciones contra el rey y contra la patria” en qüestió d’anys?.
L’oficial de la Corona
Francisco de Miranda nasqué a Caracas el 28 de març de 1750, fill de Sebastián de Miranda Ravelo, natural de les Illes Canàries, casat amb la criolla Francisca Antoni Rodríguez de Espinosa, de pare portuguès i mare canària. La seva era una família acomodada, malgrat no pertanyia a l’alta societat veneçolana. El marc social de la província venia marcat per una doble estratificació: l’econòmica i la racial. Al capdamunt de la piràmide s’hi situava una exigua minoria coneguda com a mantuanos, que controlaven el poder econòmic i copaven les institucions locals no reservades a peninsulars. La cartera i la pell eren una taxativa frontera, amb poc espai per la mobilitat social. Els mantuanos – entre els quals s’hi comptava la família Bolivar – tenien una marcada consciència de classe, despreciant els qui no fossin part del seu exclussiu grup. Entre les seves víctimes s’hi comptà la família del propi Miranda, un blanco de orilla. Quan el seu pare – comerciant de teles de Castella – fou anomenat, el 1769, Capità de les milícies reials de Caracas pel Cabildo, tant ell com el seu valedor foren víctimes d’una campanya de pressions per part dels mantuanos: Sebastián de Miranda era considerat indigne i de baixa condició per ocupar tal càrrec. La pugna per mantenir el càrrec – incompatible per llei amb el seu ofici de comerciant – durà la família a la ruïna, un extrem que tendrà conseqüències directes sobre la vida del jove Francisco.
La nova situació econòmica de la família, mancada de possibles, obligà Francisco a deixar els seus estudis d’art per embarcar-se en destí cap a la metròpoli. En data del 25 de gener de 1771 s’embarcava de cap a Cadis al port de la Guayra, tal i com consigna ell mateix al seu dietari. Un cop arribat passaria dos anys viatjant arreu de la península, portant una vida dissoluta que obligà al seu pare, exasperat per la manca de perspectiva de futur alguna pel seu primogènit, a comprar-li una patent de Capità d’Infanteria al Regiment de la Princesa a canvi d’un gens menyspreables 25.000 reials. A partir d’aquí esdevindrien successos claus en la vida de Miranda: començà a adquirir experiència de combat i més important encara, entrarien a la seva vida lectures i persones claus. Miranda sempre fou un bibliòfil declarat i un àvid lector, el que el portaria a entrar en contacte amb llibres i persones que li acabarien suposant problemes amb la inquisició. Després de participar al setge de Melilla, fa amistat amb el tinent coronel del seu regiment Manuel Villalta: aquest l’introduí al seu grup de tertúlia literària, descobrint-li autors com els sacríleg Voltaire. A la vegada que se li obria un nou món, però, li sobrevenien els problemes: la seva amistat amb Villalta el portà a enemistar-se amb el poderós General O’Reilly, mentre que les seves lectures feren que un capellà comencés un procés d’incoació davant el Sant Ofici Gadità (2 de desembre de 1776), una cosa que el perseguirà molts d’anys.
Del Nord d’Àfrica passaria a Madrid, on conegué el qui amb els anys seria el seu major protector: el crioll cubà Juan Manuel de Cagigal, en aquells moments al capdavant del Regiment de la Princesa. Amb l’omnipotent ombra de O’Reilly planant sobre el seu cap, previ pas per la presó acusat de malversar fons el setembre de 1779, se li plantejà una amarga disjuntiva: presó perpètua o partir a la guerra, recentment declarada, cap a Gran Bretanya. Destinat a Cuba es retrobà de nou amb el seu amic Cagigal, flamant governador de l’Havana. Miranda en seria el seu secretari. D’aquesta etapa de la seva vida, que s’allargà fins el 1783, ve la seva participació a la guerra d’independència dels Estats Units: com a soldat de la corona participà a la batalla de Pensacola (Florida) el 1781. El seu poliglotisme – arribà a parlar set idiomes – el dugueren a ser anomenat responsable d’algunes negociacions amb els britànics, com la que el conduí a Jamaica a negociar amb el capità general John Dalling i el vicealmirall sir Peter Parker. Aquí com diu Rafael Olaechea, començaren els problemes de Miranda: a la citada incoació iniciada a Cadis, represa amb força pel bisbe de l’Havana D. Santiago José de Echevarría el 1782, s’hi sumaria una acusació de contraban i simpatia cap als anglesos. La causa serien una sèrie de souvenirs (esclaus i mercaderies diverses) que es feu portar de Jamaica; l’acusació de traïdoria vingué per la bona sintonia amb el General Campbell, a qui ensenyà l’illa de Cuba quan aquest s’hi desplaça per seguir les negociacions. Les coses, doncs, venien molt maldades per Miranda. De nou es guanyava l’enemistat dels poderosos, especialment la del Ministre d’Índies Gálvez qui intentà fer-lo empresonar diverses vegades, cosa que fou impedida pel nebot del mateix ministre – tinent general a càrrec de Cuba – i pel seu amic Cagigal. Empès per aquesta doble persecució decideix emprendre el camí de l’exili el juny de 1783.
El viatger i el conspirador revolucionari
El seu primer destí foren els recent constituïts Estats Units d’Amèrica. Hi restaria tan sols sis mesos, el que no fou impediment per conèixer el bo i millor de la política nord-americana: hi conegué George Washington, John Adams o Thomas Jefferson. Seria un abans i un després en la seva vida tal i com posen de manifest autors com Manuel Lucena Giraldo o Rafael Olaechea, qui molt gràficament diu que “con el corazón sangrando sangre” es decidirà a revoltar-se contra la corona espanyola.
Delatat com a desertor de la corona espanyola, es veu obligat a partir cap a Londres, ciutat on amb els anys hi acabaria fixant la seva residència. Hi arriba el febrer de 1785 en companyia de John Adams, anomenat ambaixador nord-americà a la cort britànica. Gràcies a les cartes de recomanació dels seus contactes nord-americans, Miranda podrà accedir als cercles més elitistes de la capital britànica. Això, emperò, no era el que li interessava en aquells moments: volia viatjar arreu d’Europa compensant així la seva manca de formació acadèmica. Emprendria un llarg viatge de quatre anys que el portaria a visitar les principals ciutats europees. Faria estades a Leipzig, Praga, Viena, Istanbul, Moscou o Estocolm entre d’altres. Patiria la persecució constant dels espanyols, eludint-la constantment gràcies al seu tracte personal i capacitat de relacionar-se. Aconseguirà entrar als cercles socials més exclusius d’Europa, essent especialment rellevant el cas de Rússia. Després d’haver conegut la tsarina Catalina la Gran – de qui, segurament apòcrifament, es diu que en fou l’amant – el 13 d’abril de 1787 el posà sota la seva protecció: li concedí llicència per vestir l’uniforme de coronel de l’exèrcit rus, cartes de recomanació i un passaport rus a nom de Mr. De Méroff. Això li permetria seguir el seu viatge sense problemes fins que es cansà i decidí retornar a Londres a finals de 1789.
Aquí comença la seva vida de conspirador i com tot conspirador que es preui necessitava doblers i suport polític. Miranda no tenia ni una cosa ni l’altre. Els seus plans es vendrien al millor postor i els passos i simpaties d’aquests anys estarien marcades per aquest propòsit. Aquesta política suposava apostar fort i en la majoria dels casos, perdre. En funció dels interessos d’un i altre país envers Espanya, les potències jugarien la carta Miranda: quan les relacions eren hostils, es mostraven sol·lícits amb el veneçolà; si, en canvi, eren bones, l’ignoraven per complet. A l’aguait d’una previsible guerra britànica amb Espanya conspirarà primerament amb els britànics. Inclús elaborarà un pla d’atac i govern d’una futura Amèrica Lliure coneguda com la Proposta de Hollwood; cansat d’esperar, incapaç d’entendre els vaivens de la política internacional del premier Pitt, l’agost de 1791 trenca relacions amb el primer Ministre. El nou destí de les seves propostes serà la nounada França revolucionària. Hi restarà de març de 1792 al gener de 1798, alternant períodes de col·laboració amb el girondins amb llargues estades a la presó durant períodes posteriors. La seva projecció pública arribà a ser important, ocupant el càrrec de Tinent General i supeditant sempre la seva col·laboració a una ajuda francesa per emancipar Amèrica, tal i com demostra el manifest que presentà al girondí Armand Gensonné. La seva estrella començà a decaure amb la derrota de Masstricht de 1793, de la qual en fou, en qualitat d’estranger, el boc expiatori. Començava una decadència que culminaria amb la seva expulsió del país.
De nou es llançaria als braços britànics, l’enemiga per antonomàsia de la corona espanyola. Londres esdevingué aquests anys un important pol d’atracció per a tots els revolucionaris americans. Tots ells hi acudien atrets pel carisma de la figura de Miranda. Noms que després brillarien amb força, com el del xilè Bernardo O’Higgins, foren alguns dels joves que visitaren Miranda. El veneçolà ja era una referència indiscutible per a qualsevol independentista, com posa de manifest la seva correspondència amb Manuel Gual, principal inspirador juntament amb José Maria España de la primera intentona independentista veneçolana de 1797. Incansable, el veneçolà seguí impulsant iniciatives dirigides a la consecució de la seva idea, a la vegada que també, a la seva projecció personal. La mostra més clara n’és la seva traducció al castellà (1801) de la coneguda Lettre aux espagnols américains (1787 – 1791) del jesuïta Juan Pablo Vizcardo y Guzmán, considerat el primer document en favor de la independència americana.
Després d’un desencontre amb Pitt, els 1802 tornaria a dirigir les seves mires cap a França. Tornaria a fracassar i de nou, com sempre, retorna a Gran Bretanya. Són anys propicis on el pla militar, elaborat el 1798, en una convenció de Diputats Americans, a la fi pren cos gràcies a les hostilitats entre Gran Bretanya i el bàndol hispanofrancès. Certament es tractava d’un pla d’una ingenuïtat pròpia d’algú que desconeixia per complet la realitat americana. El pla reformat que portaria endavant el 1806 de manera unilateral, cansat d’esperar als britànics i davant la indiferència nord-americana, constava de dues parts: una primera de caire polític, on explicava com s’organitzaria la futura república americana; i una segona on llistava els recursos materials i humans que necessitava per dur endavant l’expedició. La premissa essencial, però, era que la població es sumaria a la causa dels llibertadors que desembarcarien a Coro, preveient iniciar una desfilada triomfal que els duria a alliberar tota Amèrica: més que llibertadors, però, la població els percebria com a invasors. No era per menys, doncs l’expedició tenia com a cap més visible un americà que havia viscut més anys a l’estranger que no a Veneçuela, comandant d’una flota composta en la seva majoria per mercenaris anglosaxons. No cal dir-ho que fou un fracàs total: una bona mostra, exigua però il·lustrativa, és que un dels participants era família directa de l’ex-president nord-americà John Adams i quan aquest sap del seu aventurisme, en renegà a perpetuïtat. Lluny de mites fundacionals, l’únic destacable és que s’hissà per primer cop la bandera tricolor veneçolana, una ensenya de clares reminiscències revolucionàries franceses.
Malgrat el fracàs, el General no es donà per vençut, retornà a Londres i com advertien les autoritats espanyoles en un informe de 1809: “Despues de la derrota, Miranda se retiró nuevamente a Londres hasta que en el mes de Julio ultimo aprovechandose de la circunstancia apurada de la España con motivo de la perfida invasión parece haber buelto a renovar sus proyectos baxo otro y cubriendolos con otros pretextos.”
L’home d’Estat
La invasió de França generà un terrabastall polític a les colònies americanes. El buit de poder serà aprofitat pels sectors sobiranistes per endegar processos tendents a aconseguir major poder i sobirania pels criolls. Les ànsies de major poder d’aquests sectors es materialitzarien en la creació de Juntes de Govern locals. Quin és el paper de Miranda en tot això? Al principi roman a la seva casa de Londres, convertida ara més que mai, en pol d’atracció revolucionari. Segueix amb la seva tasca diplomàtica presentant noves iniciatives: escriu a britànics i al seus contactes al Virregnat del Rio de la Plata, al qui intenta convèncer dels beneficis de l’ajuda britànica (missió gairebé impossible, doncs el Rio de la Plata fou víctima d’atacs britànics el 1806 i 1807). L’afer Miranda esdevé assumpte de vital importància. En la nova conjuntura propiciada per la invasió francesa de la península ibèrica, la corona britànica es converteix en aliada de la regència espanyola. El fet que un declarat enemic d’Espanya gaudís de la protecció de Londres – Miranda n’era assalariat – fou motiu de contínues disputes diplomàtiques.
Inicialment la Junta de Caracas no és independentista: el seu objectiu principal és servar la sobirania de Ferran VII, erigint-se com a representant de la seva sobirania. No reconeixien l’autoritat de la Regència de Cadis, que es mostra inflexible davant les reclamacions de les diferents juntes. Tal postura durà a la Junta a enviar una delegació – formada pel batlle Luis López Méndez i dos joves, que a la llarga jugarien un important paper, anomenat Andrés Bello i Simón Bolivar – per dialogar amb els britànics. A nivell diplomàtic no aconsegueixen les seus objectius, els britànics no s’arriscarien a perdre un aliat per mor d’aventurismes romàntics, malgrat els utilitzaren per pressionar la Regència a fi que decretés llibertat comercial amb Amèrica pels seus aliats. A nivell polític, però, si és un viatge importantíssim: coneixen Miranda i aquest, amb les notícies que li porten, decideix tornar a Veneçuela. Hi arriba, aclamat al port de La Guaira, el 10 de desembre de 1810. Farà part de la vida política de la colònia aconseguint un acte de diputat per la província de Barcelona el 20 de juny de 1811. Havia aconseguit la seva base de poder a través de la coneguda Sociedad Patriótica Agraria, un dels nombrosos clubs de debat molts comuns al país. Al voltant seu s’hi reuniren els joves criolls radicalitzats com Simón Bolivar. A través d’aquest club s’hi vehicularen les pressions independentistes que es materialitzaren en el naixament de la Primera República el 5 de juliol de 1811.
La vida de la República fou efímera. A la declaració d’independència hi sobrevé un cruenta i llarga guerra civil que tendria un marcat component social. Durant els primers mesos Miranda és apartat de la primera línia política, però davant les dificultats de la guerra és anomenat dictador “a la romana”: el Congrés li atorga plens poders temporals per dirigir la guerra i la República degut al seu carisma i experiència militar. És una mesura infructuosa, doncs Miranda, en un principi victoriosos, es veurà derrotat baix el pes de les armes reialistes després de la capitulació de San Mateo (26 de juliol de 1812). El General arribà a un acord amb el seu rival Monteverde, qui li garantí que respectarien la vida i propietat dels seus independentistes. La mesura seria mal vista pels seus companys més radicals, entre els quals s’hi comptava Simón Bolivar. Ho consideraven poc més que una traïció, pel que fou detingut i tancat a la presó de San Carlos. Quan el seu carceller es passà al bàndol reialista, després de més de tres dècades de persecució, fou capturat per la Regència. Preuat reu passarà els seus anys de presó en presó, morint finalment a Cadis el 14 de juliol de 1816. Un bon epitafi polític podria ser que Miranda fou un avançat a la seva època i un intel·lectual de talla, combinant l’audàcia d’un revolucionari, les virtuts d’un gran diplomàtic i sobretot, la ingenuïtat política del qui desconeix les realitats concretes.
